dissabte, 21 de desembre del 2013

De cellers (tardor 2013). Chozas Carrascal, i Requena.

Fa unes poques setmanes tingué lloc la 'II Visita a cellers' programada pel grup de tast i corresponent a la tardor de 2013, que ens dugué a Chozas Carrascal. El post que els dedicàrem l'estiu passat encara està ben recent i per tant no hem volgut repetir-nos en comentaris, de manera que al d'avui li hem donat una vesant més visual, i ajudats per tres dotzenes de fotos que prenguérem durant el dia de la visita us la mostrem a continuació.

La Finca

Entrada a la finca de Chozas Carrascal, a San Antonio de Requena
Poc a poc els visitants anàrem arribant a la porta del celler

dilluns, 9 de desembre del 2013

Tast de 29/11/2013. Garnatxa madrilenya

La Denominació d'Origen protagonista del darrer tast, "Vinos de Madrid", es va establir el 1990 amb seu a la capital de l'estat i en ella es poden distingir tres subzones: "Arganda del Rey", "Navalcarnero" i "San Martín de Valdeiglesias" que inclouen els terrenys dels 54 municipis productors d'aquella comunitat autònoma.
Els sòls varien entre els base de granítica de Sant Martín de Valdeiglesias als de base d'argila de Navalcarnero. El terreny es troba entre els 500 i 800 m.s.n.m., el clima és continental amb temperatures extremes i la pluviometria sòl oscil·lar entre els 460 mm. d'Arganda i els 660 mm. de San Martín.
Les varietats tradicionals autoritzades inicialment pel Consell Regulador de la D.O. Vinos de Madrid en el seu Reglament van ser les negres: Ull de llebre i Garnatxa; i les blanques: Malvar, Airén i Albillo. L'any 1996 es van autoritzar Merlot, Cabernet Sauvignon, Macabeu, Parellada i Torrontés. I a 2004, Syrah i Moscatell de gra menut. De tota manera, les considerades preferents són a Arganda, Tempranillo i Malvar; a Navalcarnero, Garnatxa i Malvar; i a San Martín de Valdeiglesias, Garnatxa i Albillo.
I anem amb els vins del tast, tots ells monovarietals de garnatxa criada a la zona de San Martín, i de tirades molt menudes:


- LA BRUJA AVERIA 2012. Comando G. -Però no el compost per Mark, Jason, Princesa, Tiny i Keyop, sinó per Fernando García (Bodegas Marañones), Daniel Gómez Jiménez-Landi (Bodegas Jiménez-Landi a Méntrida) i Marc Isart (Bodegas Bernabeleva)- 5 mesos de criança en bóta. De color entre robí i teula, lleuger, amb capa baixa i vora rosada. Aromes inicials de grosella i caramel àcid, celler, mina de llapis i alcohol. En boca, reduït de volum, aspre i insípid. Duració mitjana que allarga l'aspror final. 
 - LABROS 2011. Bodega Marañones. Raïm fermentat sense des-raspar en bótes sense tapa i criat 12 mesos en roure francés no nou. Robí de capa baixa, glicèric i dens. Aromes lleus balsàmics, de fruita en licor i farmàcia amb evolució especiada on despertà la regalèssia. Una vegada a la boca, es mostrà punxenc, ajustat i amb tanins picants. Vi molt llarg, amb una sensació que deixa una l'amargor ben marcada.
- MARAÑONES 2011. Bodega Marañones. Fermentat en roure i criat 12 mesos en bótes ja gastades. Color robí de poca intensitat. Aromes minerals (terra, pols), de kirsch i també especiats; destacant el clau, el pebre i també la vainilla. Interessant aroma fumat en evolució. D'estructura concentrada i volum ample. Final llarg.
- NAVAHERREROS Garnacha de Bernaveleva 2010. Bodegas Bernabeleva. Color teula ataronjat amb vora clara. Després dels aromes vegetals de l'inici (pi, raspa), aparegueren també notes de frambèsia, pastisseria i vainilla, però sempre dominades per altres alcohòliques (grapa). En, boca mostrà una estructura punxenca i tornà a manifestar una càrrega alcohòlica que en estones resultà fins i tot agressiva. Final molt sec.
- BERNABELEVA Garnacha de Viña Bonita  2010. Bodegas Bernabeleva. Color ataronjat de capa baixa. Aromes d'oliva negra, fruita madura, tinta i també notes animals. Evolució a altres florals més agradosos (violeta). Concentrat en boca i amb una càrrega alcohòlica ben evident, inclús molesta, de durada mitjana.

dimecres, 20 de novembre del 2013

D'enoturisme del Valdeorras i El Bierzo (i II)

Remprenent la segona part d'un post publicat fa un parell de mesos, avui parlarem del Bierzo i d'un celler que visitarem allà...
El Bierzo
La D.O. Bierzo existeix des de 1989 i du el nom de la comarca on es troba, l'única de Castilla y León reconeguda per Llei. La seua orografia especial, formada per una fossa tectònica amb altitud d'entre els 400 i els 500 metres, amb una orla muntanyosa d'entre els 1.500 i els 2.000 li confereixen un clima humit, on les temperatures són més elevades que a la meseta. Pertany a la conca del Sil, que és la Seva Sortida natural cap a Galícia, sent una zona de transició entre l'àrida Castella i les verdes muntanyes galegues.
Hi ha rouredes, fagedes, castanyedes i prats a la muntanya, però els fons dels valls són molt fèrtils i estan ocupats per molts tipus de conreu, entre els quals el del raïm és un dels protagonistes.
I amb ell, la varietat negra que domina allà, la Mencia. (continua...)

dilluns, 4 de novembre del 2013

Tast de 25/10/2013. Vins de Castilla y León.

L'any 2000 un grup de grans cellers de Castilla y León van sol·licitar, i aconseguiren, la creació de la menció 'Vino de la Tierra de Castilla y León'. Els seus motius es centraven en la necessitat de canalitzar una gran part del vi elaborat en aquestes terres i aprovisionar-se de raïm castellà, garantint-se l'estabilitat de preus i la qualitat. Des d'un punt de vista més formal, aquesta nova indicació geogràfica naixia per emparar i promocionar aquells vins que, no pertanyent a cap de les DDOO ja existents allà, tenen 'unes condicions de qualitat destacables que es considera que han de ser identificades geogràficament'. Així, d'una banda s'afavoreix al consumidor que té més informació al conèixer l'origen i característiques d'aquests vins, i per altra es concedeix aquesta indicació genèrica als vins de taula de 317 localitats de llarga tradició vitivinícola, on hi participen també cellers que havent pogut estar dins d'una de les DO, opten per acollir-se a un organisme de normativa menys estricta, com a manera de treballar amb més llibertat. Açò fa que, per a bé o per a mal, aquest siga un paraigües ben gran on l'heterogeneitat es fa notar. El tast que comentem ací fou un vertader passeig per les ben extenses terres castellanes i les seues varietats: De Zamora a Burgos, per passar després per Salamanca, fer doble parada a Valladolid i acabar a León. I el punt de connexió entre ells fou l'Ull de llebre, en quasi tots els casos.

Els vins que tastàrem, amb els comentaris que originaren, foren els següents:
  • Sayago (830) 2010. Dehesa de Cadozos. Tinta Fina* (85%) i Pinot Noir (15%) criat en roure francès durant 13 mesos. Color cirera, un poc tèrbol amb capa alta i bona llàgrima. Aromes balsàmics i de fruita roja (maduixa, frambèsia), destacant la canyella en el retro-nassal i l'evolució a fusta de llàpis. Explossiu en boca, amb una estructura ben punxenca i de tanins picants. Millora evolutiva a la segona passada.
  • Ermita del Conde 2009. Tempranillo* 100% de vinyes centenàries amb criança de 12 mesos en bóta de roure (80% francès i 20% americà). Color granat de capa mitjana. Aromes de fruita negra ben madura (compota) i garrofa. Bona evolució amb aparició de notes làctiques, d'ebenisteria, pa torrat, espècies i balsàmics. En boca: sostés i amb tanins aspres però saborós. De persistència mitjana.
  • 575 Uvas 2009. Viñas del Cámbrico. D.O.P. Sierra de Salamanca. Tempranillo* (58%), Rufete (35%) i Garnacha (7%) envellit 18 mesos en roure francès. Aspecte aterbolat, color robí de capa baixa. Destacaren el aromes de pols i terra que en alleugerir-se deixaren pas als de caramel àcid de maduixa. Bon pas per boca: concentrat, amb harmonia equilibrada de tanins suaus i saborós. Dolcesa final.
  • Barcolobo 2009. Finca La Rinconada. Tempranillo* (75%), Syrah (20%) y Cabernet Sauvignon (5%) criat 12 mesos en roure francès. Color entre cirera i granat, amb capa mitjana. Destacaven els aromes fruitats de compota i caramel, especiats (anou moscada i pebre blanc) i de càmfora. Caràcter variat en boca però estret de volum. De persistència mitjana i amb sensació àcida final.
  • Abadía Retuerta Selección Especial 2009. Cupatge de Tempranillo* (75%), Syrah(15%) i Cabernet Sauvignon(10%) envellit entre 16 i 22 mesos. Picota de capa alta amb bona intensitat de color. Gran complexitat aromàtica on hi trobàrem tocs florals de violeta i també de confitura, minerals i notes fumades. En evolució encara s'enrequí més, mostrant-ne làctiques de xocolate i tofee, i especiades (anou moscada i regalèssia). Equilibrat, ample, de tanins sedosos i molt saborós. De duració en boca llarga. Sens dubte, el que més agradà; I també el de millor relació qualitat/preu.
  • Tridente Prieto Picudo 2011. Bodegas Tritón. 100% Prieto Picudo amb criança de 15 mesos. Color cirera picota amb vora grana i capa alta. Aromàtic, amb protagonisme de notes balsàmiques que evolucionàren a cacau, cedre (caixa d'Havans), cacau i torrefactes. De caràcter complex i estructura concentrada, amb tanins madurs i saborosos. Llarg, amb sensació agre-dolça final.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

El Pont Sec, Dénia / L'Olleta, Altea

Ja fa algun temps que tenim deixades de banda les ressenyes sobre restaurants, i la cosa certa és que tot i que de tant en tant hem anat trobant alguna cosa interessant i recomanable, ha sigut de manera aïllada, i no hem considerat el conjunt de interès suficient com per poder justificar un post complet.
Amb aqueixos antecedents, avui aprofitarem per fer-ne un de dos; i hem triat unir-los perquè ambdós llocs tenen prou coses en comú: són de la Marina (Alta i  Baixa, respectivament), treballen amb una cuina honesta feta amb productes de qualitat i ben arrelada a la terra, ocupen espais sense grans ostentacions ni luxes però envoltats de natura i els propietaris són personatges ben coneguts per la seua trajectòria llarga, i variada.

A Dènia, Pepe Romany ha reobert aqueixa antiga venta situada a la vora dels inicis del Camí Vell de Gandia, anomenada Pont Sec. Estiguérem dinant aquest estiu a l'ombra de la seua agradosa terrassa i ens enduguérem com a millors records: la cavalla escabetxada, algunes originals combinacions per les coques escaldades i la paella de polp, tomaca seca i alls tendres, un plat original, ben ple de sabor i d'identitat.

A Altea, junt als jardins de l'hotel Villa Gadea i en un privilegiat mirador sobre l'illot i la Platja de L'Olla, hi ha un restaurant anomenat Xiringuito L'Olleta amb unes terrasses protegides per una espècie de velam i envoltades de pins, on Barranquí (Pepe Navarro) serveix una cuina més sofisticada que a l'altre de la seua propietat que sols obri d'estiu (El Cranc) -Aquest si és un vertader xiringuito!-.
En la nostra visita tastàrem les carxofes arrebossades, les cebes farcides de mullador de sangatxo, els eriçons gratinats, un calamar de potera magnífic i un arròs caldós de rap, gambes i cloïsses, el qual recordarem durant molt de temps. L'excel·lent gelat artesà de torró, al que ja ens tenen com a addictes en El Cranc, tancà l'àpat. Beguérem, per curiositat de tastar-lo, 'Viognier' de Vins del Comtat.

Va, a sortir de casa que ja s'ha acabat la crisi! O això diuen...

dissabte, 12 d’octubre del 2013

AL HAGAMBA TAST: LLISSES DE RIU & LLISSES DE MAR

La llissa llobarrera, llissa, llisa, llíssera o llíssera llobarrera (Mugil cephalus) és un peix teleosti de la família dels mugílids i de l'ordre dels perciformes. Aquesta espècie es pot observar pasturant per la superfície de mars tranquiles o a l'interior dels ports, on assoleixen mides considerables. Malgrat que la carn és apreciada en alguns països, no és freqüent trobar-ne als nostres mercats ja que s'associa amb el regust de les aigües brutes.
Aquesta espècie en el seu cicle vital té la costum d'entrar i eixir als rius, vivint tant en aigua dolça com en salada. En general, els mugílids apreciats són aquells que es capturen en les llacunes i en les albuferes no contaminades. Al contrari, els capturats en mar obert són generalment rebutjats per al consum. Però aquesta opinió no és compartida per tothom i en la nostra zona, on la llissa també és una espècie ben típica que tampoc es troba al mercat, hi a qui diu que les de mar son més bones que les de riu. Com bé sabeu 'el que menges eres', així que la polèmica està servida...
Amb aquests antecedents, i per dirimir la qüestió, ahir mateix participàrem en el tast organitzat per i per a la gent de la Filà Al Hagamba Muza en el que hi hagué un tast de llisses de riu i de mar, abans d'un sopar de menú temàtic, amb el mateix mugílid com a protagonista:

  • Tast a cegues de llissa de riu v/s llissa de mar.
  • Ensaladilla de llissa.
  • Llisa torrada amb oli, sal i pebre roig.
  • Llissa amb llima a la Sal.
Per parlar dels resultats del tast, que és en definitiva el que més ens interessa ací, direm que es varen servir dos plats amanits amb molletes de llissa torrada d'una i altra procedència, sense que els assistents la coneixeren i per a que aquests triaren la seua preferida, si és que notaven la diferència. La votació la guanyà la de riu per unanimitat per a sorpresa de tothom, però... compte amb l'explicació!: Les llisses tastades eren de molta qualitat; les de mar, de la platja de Pego (entre Dènia i Oliva) i les de riu, de la gola del Xúquer a Cullera; res a veure, per tant, amb les de mar amb regust a brutícia de port ni de riu amb regust a tarquim. Així doncs, al descartar el exemplars d'aquests tipus d'aigües estancades, siguen de mar o de riu, els de sabor més fresc i intens són els capturats al riu. La Gamba dixit!

dimecres, 9 d’octubre del 2013

D.O.Q. La Rioja, entre la tradició i la modernitat (i II)

Continuant amb els comentaris del tast iniciats a l'entrada anterior farem a continuació una breu ressenya dels vins tastats, però abans hem preparat un quadre aclaridor sobre els tipus dels quals estem parlant, els Rioja Clàssics i el anomenats d'alta expressió :


RIOJA CLÀSSIC
RIOJA D’ALTA EXPRESSIÓ
Elaboració
• El Tempranillo es combina amb Graciano, Mazuelo i Garnatxa.

• Raïms recollides a 12-12,5 º

• Períodes de maceració voltant de 7 dies.
• Llargs períodes d'envelliment en bótes de roure americà de diversos anys.

• Menor temps en botella.
• 100% Tempranillo

• Raïm més madur (+/- 13º)

• Maceracions llargues (2-3 setmanes) per a major extracció de polifenols.

• Acurada criança en bótes més noves i durant menys temps. S'incrementa l'ús de roure europeu.

• Criança reductora en ampolla més llarga perquè el vi surta a la venda llest per beure.
Característiques organolèptiques
• Un vi elegant, suau i rodó en boca.
• Color de mitja capa, pàl·lid, que torna arrajolat a la vora de la copa.

• Aromes subtils, delicats i evolucionats.

• Predominen les fruites seques i les aromes terciaris.

• Cos de mig a lleuger.
• Més estructura, complexitat i concentració.

• Tanins suaus i madurs.

• Color intens amb tons granat fosc.

• Nas complex i persistent, dominat per la fruita més que per les aromes terciàries evolucionades.

• Més cos, final concentrat.
Font: Bodegas Bilbaínas

  • SAN VICENTE 2009. Señorío de San Vicente (Família Eguren). Tempranillo peludo (100 %). Maceració amb pells durant 14 dies i envelliment de 19 mesos en bóta bordelesa nova de roure francès (90%) i americà (10%). Color cirera picota, opac. D'aroma intensa i complexa, on destaca la fruita molt madura (compotada) les notes balsàmiques i les làctiques (tofee) que donaren pas a fumades en evolució. Molt saborós, concentrat i ample, amb uns tanins lleugerament aspres. Molt llarg. El pioner dels anomenats 'vins d'alta expressió' amb primera collita a 1991. I per a nosaltres, la millor relació qualitat/preu.
  • SIERRA CANTABRIA COLECCIÓN PRIVADA 2008. Viñedos Sierra Cantabria (Família Eguren). Tempranillo (100%) de vinyes de més de 50 anys, amb lleugera sobremaduració. 16 dies de maceració amb les pells i 18 mesos de criança en bóta nova de roure (50% francès/50% americà). Color cirera intens i ben cobert, dens i glicèric. Aromes que recorden el xocolate i el cuir, amb forta presència alcohòlica (bombó de licor). De caràcter complementari en boca i estructura concentrada, amb tanins una mica picants. Probablement el de més tradició entre els dels Eguren.
  • LA VICALANDA Reserva 2007. Bodegas Bilbaínas. Monovarietal de Tempranillo criat durant 14 mesos en roure francès. Color granat de capa mitja-alta. D'aromes complementaries, on destaquen sobre la fruita, balsàmics i especiats (clau i regalèssia). Ampli i potent en boca, amb un post-gust llarg i saborós. Aposta d'aquest celler centenari, que ara forma part del Grup Codorniu, pels vins d'alta expressió riojans.
  • RODA I. Bodegas Roda. 100% Tempranillo de vinyes de més de 30 anys i amb rendiments d'1,5 kg./cep. Fermentació en tines de roure i criança en bótes de roure francès (50% noves i 50% d'un vi) durant 16 mesos i 20 mesos en botella (com el d'abans, també surt al mercat amb l'etiqueta de 'Reserva'). Color granat de capa mitjana. Bon equilibri aromàtic entre fruita i fusta amb una evolució on destaca la regalèssia. Complex, equilibrat i ampli en boca. Agradable sensació final entre tànnica i golosa. Dels que més agradà en la seua línia, i d'un celler nouvingut que en poc més de 20 anys ha aconseguit convertir-se en un referent a la Rioja.
  • PRADO ENEA Gran Reserva 2005. Bodegas Muga. 80% Tempranillo, 20% Garnacha, Mazuelo i Graciano. Criança de 12 mesos en dipòsits de roure, 36 mesos en bótes i 36 mesos més en botella, abans de sortir a la venda. Color granat de capa mitjana, encara molt viu. Sorprèn que tot i la filosofia ben coneguda del celler envers el roure i el seu contacte continuat amb el vi, aquest ocupa una posició discreta i a penes no es fa notar; apreciant-se molt més aromes de matolls, i fruitetes rojes junt a, ara si, notes d'evolució enpireumàtica que ens recorden al cacau. Equilibrat en boca, amb tanins molt suaus.
  • CASTILLO YGAY Gran Reserva Especial 2004. Marqués de Murrieta. 93% Tempranillo i 7% Mazuelo. Criança de 29 mesos en bótes de roure americà i 36 mesos en botella. Color teula de capa mitjana, fruit de la seua edat. Aroma elegant de fustes nobles on destaca també la garrofa, licorós (oli de ginebre), cuir, fruita compotada i tabac. En boca és ample i sedós. La seva acidesa fa que encara estiga, i romandrà algun temps, ben viu. El que més agradà en la seua línia.

divendres, 4 d’octubre del 2013

D.O.Q. La Rioja, entre la tradició i la modernitat (I)

Tot i que puga resultar sorprenent, dels més de 250 vins que duem encetats en el grup de tast, a penes 4 han estat els aportats pel territori viti-vinícola més conegut de l’estat, la Rioja. Així que amb l'ànim de posar remei a aquesta situació atípica que ens minvava una part ben important del panorama actual vitivinícola, divendres passat gaudirem d'una selecció que pretenia mostrar-nos, i comparar, dos dels aspectes que considerem més interessants d’allà: la seua tradició inqüestionable en aquesta matèria i els resultats aconseguits amb les tendències encetades en els darrers 20 anys, reflexades en el que s’ha convingut en anomenar “vins d’alta expressió”.
Els antecedents històrics
A diferència d’altres zones avui menys notòries, l’origen de la viticultura riojana no està tan llunyana en el temps i sobre tot cal buscar-la en l’edat mitjana i en el focus de comerç que propicià el “Camí de Sant Jaume”. Ara bé, el vertader impuls del vi de Rioja, cap al concepte de tradició i qualitat que encara coneixem ara, cal buscar-lo entre les acaballes del Segle XVIII i els inicis del XIX. És aleshores, quan mirant-se en l’espill bordelès, es milloren les tècniques de producció i es mou una vocació exportadora dirigida als mercats més exigents. El seguit de plagues que assolà les vinyes de Bourdeaux durant la segona meitat del segle XIX, primer amb l’Oidium i després amb la Fil·loxera, disparà la demanda del vi riojà, coincidint el moment més àlgid de demanda amb la inauguració del ferrocarril d’Haro a Bilbao, a 1882. Per tant és aleshores quan neix el Rioja tal com el coneixem, amb una identitat pròpia vinculada al seu origen. El reconeixement oficial de la Denominació d'Origen arribà el 6 de juny de 1925. I molts anys més tard, a 1991, tornaren a ser pioners, aconseguint també ser la primera a DO amb el distintiu de Qualificada.
El Terroir
El vi de Rioja reb el nom del Riu Oja, un afluent del Riu Tirón, i el de la Comunitat Autònoma on estan la major part de les seues més de 63.000 Ha. Però també formen part d’ella terres d’Euskadi, alguns termes municipals de Navarra i part d’un de Castilla y León. Tota la zona es beneficia de la confluència de dos climes tan oposats com l'atlàntic i el mediterrani, que proporcionen temperatures suaus i precipitacions anuals lleugerament superiors als 400 l/m2, condicions molt idònies pel desenvolupament de la vinya. L'àrea productora ocupa la vall de l’Ebre, protegida per les serres Cantabria (al Nord) i de la Demanda (el Sud), i en ella és reconeix l'existència de tres subzones amb característiques vitivinícoles diferenciades: l'Alavesa, l'Alta i la Baja.
La vinya
Les varietats tradicionals autoritzades havien estat sempre set, quatre negres: ‘Tempranillo’ (o Ull de llebre per a nosaltres), Garnatxa (que ha passat de majoritària a ocupar menys del 10%), ‘Mazuelo’ (també coneguda com Samsó o Carinyena) i Graciano, ocupant entre totes el 94% del total de producció. I tres blanques: Viura (o Macabeu per a nosaltres), Malvasia i Garnatxa blanca. Però l'any 2007, el Consell Regulador va autoritzar, per primera vegada des de 1925, la incorporació de nou varietats noves: les negres autòctones: Maturana tinta, Maturana bruna o Maturano i Monastel (no Monestrell), les blanques autòctones: Maturana blanca, Tempranillo blanc i Turruntés (no Torrontés) i les blanques foranes: Chardonnay, Sauvignon blanc i Verdejo. Aquesta incorporació es va fer amb la finalitat de recuperar el patrimoni vitícola riojà, en el cas dels raïms autòctons, i per incrementar la competitivitat dels blancs de Rioja en el mercat internacional, en el cas de les varietats blanques foranes.

diumenge, 22 de setembre del 2013

2on. recull de tasts (de 21 a 39)

A pocs dies d'iniciar la sisena temporada de tast, hem pensant que estaria bé tancar ja el segon recull, el que compren des de la sessió 21 a la 39. Seguint amb el criteri emprat fins ara ens haguéssem d'haver esperat i incloure també aquest proper (de 20 en 20), però hem decidit fer el canvi d'ajustar la periodicitat a la pròpia temporada. Trobem que d'aqueixa manera es fa més pràctica i útil la seua consulta.
Així doncs, ací teniu un xicotet quadre-resum amb els vins que més ens han agradat i a continuació el llistat complet, que va del 121 al 252. Pels qui vulgueu fer-li una ullada al primer, ací hi ha l'enllaç





Quadre d'honor
Negres
Blancs
Altres vins
****

  • Domínio de Valdepusa. Petit Verdot 2003





***

  • Les Terrasses. Velles Vinyes 2009
  • Chivite Selección Especial Finca Villatuerta 2010


  • Castillo de Monjardín. Chardonnay Reserva 2007
  • Xarel·lo Pairal 2007


  • Gran Reserva Ferret Brut Natura Barrica
  • Amontillado V.O.R.S. Bodegas Barbadillo

**

  • Domínio de Valdepusa. Syrah 2002
  • Enate Syrah-Shiraz 2007
  • Secastilla 2005
  • Exclusive Numbernine 2005
  • Tarima Hill 2010


  • Edetària Blanc 2010
  • Viñas del Vero Chardonnay 2010
  • La Masía 2008. Marimar State.


  • Manzanilla Papirusa. E. Lustau
  • Palo Cortado V.O.R.S. Bodegas Barbadillo


dilluns, 16 de setembre del 2013

D'enoturisme per Valdeorras i El Bierzo (I)

Des de fa uns anys cap a ací el mot "enoturisme" s'ha instal·lat entre nosaltres, de manera que ara ja no cal explicar a ningú que és. El públic ja s'ha acostumat a visitar aquestes instal·lacions, més o menys industrialitzades, com a manera d'interessar-se pel que allà es fa, i els "cellers" han comprés els avantatges que suposa suportar aquesta feina afegida; tant pel possible guany immediat com per la difusió i fidelització que comporta. Els que ja fa anys que el practiquem, probablement des d'abans que s'inventara la paraula, també hem notat una evolució gran en el tipus d'atenció que es dóna als visitants, siga quin siga el volum del celler.
Dit açò, cal afegir un detall diferenciador i de gran interès que van tenir en comú les dues que descrivim a continuació, i és que a més a més de veure les instal·lacions, com sempre, varem poder visitar les vinyes en l'època de l'any que més goig comencen a fer.


Vinya d'A Rua, ben alta per fugir de la humitat gran del terreny i les seues possibles plagues
Però anem per parts, i comencem parlant de la zona: Valdeorras és una denominació d'origen (DO) que té l'àmbit de producció situat a la comarca galega del mateix nom, a l'Est d'Ourense, fitant amb les galegues de Quiroga, Terra de Trives i de Viana, i les castellano leoneses de Sanabria, la Maragatería i el Bierzo. La componen 8 municipis, està travessada pel riu Sil i va obtenir la qualificació DO a l'any 1945. L'altitud mitjana de les vinyes és de 500 metres sobre el nivell del mar i els sòls solen ser pissarrosos, té clima continental d'influències atlàntiques, temperatura mitjana anual d'11º i pluja entre 850 a 1.000 mm. Pel que fa a les varietats de raïm, ací domina la negra 'Mencia' i sobre tot la blanca 'Godello'.


Penjoll de Godello en procés de maduració
Bodegas Joaquín Rebolledo d'A Rua, a Valdeorras.
Farà una trentena d'anys, l'advocat Joaquín Rebolledo va decidir conrear una antiga vinya familiar, recuperant una varietat aleshores tan oblidada com la Godello. Els primers èxits aconseguits suposaren un llançament gran del celler,

dijous, 5 de setembre del 2013

Fills d'una mateixa mare

Fa algun temps, com ja publicàrem, se'ns va engegar l'interès per fer pa casolà. I amb ell, procedírem a criar massa mare per a anar pastant i practicant. Òbviament sense massa mare també podem fer-ne, però amb ella a banda d'aconseguir millors aroma, gust i textura,... ens creem l'obligació (auto-imposada) d'anar fent pa més a sovint, per tal de poder refrescar-la. Als que us interesse, deveu saber que ara és un bon moment ja que les temperatures de l'ambient encara ho permeten, sense haver de fer servir mitjans artificials. I si no sabeu com fer-la, ací teniu un vídeo que us ho explica de manera ben senzilla,... Respecte al pa: -Tot és qüestió d'anar provant! Podeu anar experimentant amb diferents farines, temps, proporcions i inclús afegir altres ingredients aliens als bàsics.
Compartim a continuació les imatges d'uns quants d'aqueixos pans, 'fills de la mateixa mare'.


divendres, 23 d’agost del 2013

Algunes recomanacions viatgeres (a Toledo i El Bierzo)

L’estiu és l’estació de l'any que més s’assòcia a les vacances, i amb elles, els qui ens dediquem a oficis allunyats de la gastronomia trobem més possibilitats de viatjar i conèixer llocs interessants més enllà del nostre entorn habitual. Com ja hem fet altres vegades, compartim a continuació unes recomanacions sobre els que hem pogut visitar enguany i considerem mereixedors de menció, on per primera vegada hi han també alguns bars i un hotel:

3 bars (de Toledo, tots tres)
  • EL TRÉBOL. Ben a prop de la plaça de Zocodover centre neuràlgic de la capital manxega es troba aquest 'clàssic' que recentment s'ha renovat i eixamplat, deixant a la vista les restes de muralla qui hi han a sota. D’entre la mitja dotzena de tapes que tastàrem, destaquem l’ensaladilla, el croquetón trébol (de pernil) i la ‘Bomba’, clàssica pilota fregida de creïlla amb carn que ací es serveix oberta, amb all i oli i salsa de tomaca. Tastàrem també tres de les anomenades ‘pulgas’ (una mena de mini-entrepans) de les quals destaquem la de bou fumat. La cervesa local ‘Domus Regia’ fou l’acompanyant perfecte de l’àpat en una calorosa nit d’agost en que els pulveritzadors d’aigua no pararen de refrescar l’ambient de l’exterior.
  • ALFILERITOS 24. Situat a la mateixa adreça que el seu nom indica, es troba aquest local d'agradable decoració on s'ha combinat amb gust i encert l’aspecte històric de l’antic habitatge que ocupa i detalls que a l'hora li donen un aspecte modern i actual. Com a molts altres similars, hi conviu un restaurant a la planta alta amb un bar a la baixa, que fou on ens quedàrem. Optàrem pel que allà anomenen pica-pica, quatre tapetes combinades en una safata i d’entre elles la que més ens agradà fou la fritura de peix (tonyina en el nostre cas) amb salsetjat oriental.
  • LA ABADÍA. Es troba ben a prop del d’abans i també ocupa un edifici històric. Ací destaquen per la seua vocació cervesera i en aqueix sentit el mostrador està presidit per un tirador múltiple amb cinc marques diferents i el personal que se'n fa càrrec sap 'tirar-la' ben bé. Triàrem la roja irlandesa 'Murphy' i l'alemana de blat torrat 'Affligem Dubbel', i respecte al menjar: les ‘pulgas’, excel·lents totes tres. Després ens adonàrem que casualment aquests tres locals formen part del grup empresarial 'Vive Toledo', tot i que cadascun en la seua línia ben definida.
2 restaurants (de cuina tradicional)
  • LA ORZA. Toledo. Aquest restaurant de decoració rústica però elegant es troba ben situat, a mig camí entre la Casa-museu del Greco i  l'esglèsia de Santo Tomé, on hi ha la seua obra més coneguda. A diferència d'altres ocasions, el nostre interès es centrà en les especialitats locals i en la interpretació que allà fan d'algunes d'elles. I així tastàrem: la sopa castellana (excel·lent), el corder farcit de salsa de foie (bo però tal vegada una mica avorrit) i les natilles de massapà (recomanable llepolia per a no oblidar). El vi acompanyant fou uns dels de Dominio de Eguren, Protocolo 2011 el qual resultà perfecte per l'àpat. En definitiva, un menjar més que correcte de cuina casolana lleugerament actualitzada amb una bona relació qualitat/preu i ben atès per un servei impecable. Sols un però; la reserva la vam obtenir amb la mediació d'un guia local, davant la impossibilitat d'aconseguir-la directament. -Qué país!-


  • MESÓN EL APÓSTOL. Cacabelos. Aquest local té la porta oberta en el mateix traçat que el camí de Sant Jaume francès du per aquesta població del Bierzo, i en ell es serveix cuina d'aquesta comarca, amb tocs netament gallecs. Si el d’abans representava l’elegància i sofisticació de la cuina local, aquest és l’abundància personificada. La configuració física i decoració es grollera i capaç d'espantar a qualsevol amb un mínim de gust, però fou una recomanació d'algú que coneix bé la zona i calia 'fiar-se' dels amics. La conclusió és que probablement en tot l’estat ningú oferisca tant, i tant bo, per tant poc. L'escepticisme inicial s'acabà a mesura que anàrem tastant les abundants racions que anaven arribant a taula: Polp “A Feira”, Pote Berciano, Lassanya d’albargines, Xulles adobades, Filloas de Xocolate i les tortades de formatge “Vagaidarte” i de Xocolate. -La primera i tercera de les tres 'B', juntes!-
1 hotel (encisador)
  • EL TIEMPO RECOBRADO. Le temps retrouvee és una película dirigida per Raúl Ruiz basada en l'obra mestra de Marcel Proust, on aquest fa un exercici d'experiència vital durant els seus darrers dies, tractant de recollir la complexa divagació de persones i esdeveniments passats per la seua vida. Però aquest nom tan literari i ple de contingut també li dona nom a un encantador hotel de 9 habitacions situat al cor de la comarca del Bierzo, en una situació quasi més rural que urbana del petit nucli de Villamartín de La Abadía, al municipi de Carracedelo. L'hotel està atés directament pels propietaris d'aquesta aventura iniciada ara fa deu anys, Angeles Silva i Juan José Alonso, que des del primer moment es converteixen en els perfectes amfitrions i romanen sempre pendents del benestar dels hostes, amb un tracte proper i atent però discret. El local respira tranquilitat i té molts detalls que el fan especialment atractiu, a banda del propi emplaçament i decoració, com les habitacions que són grans i estan ben equipades, l'ampli saló amb una biblioteca ben dotada o l'acollidor jardí on gaudir d'una agradable estona d'esbarjo. Pel que fa al menjar, a canvi de que les opcions siguen limitades, ens trobem una cuina de mercat i del dia, molt bona, saborosa i plena d’honestedat, feta amb productes de proximitat, tot i comptant d'avantmà amb els gusts del comensals. Els vins oferits també són tots de l'entorn (Bierzo, Valdeorras o Ribeira Sacra) però triats amb un molt bon criteri de selecció. -Qué més podem demanar?-



divendres, 9 d’agost del 2013

De cellers (estiu 2013). Un dia al riurau de 'Bodegas Parcent'

Ja hem parlat ací alguna vegada de ‘Bodegas Parcent’; els tenim a prop i ens resulta inevitable fer-los una visita de tant en quant per conèixer les novetats que van llançant al mercat. En aquesta ocasió, a més a més no hi havia excusa per no dedicar-los un post, i és que a banda de l’encontre que tinguérem al celler fa unes poques setmanes, avui es presenta a Jesús Pobre el N.2 de la revista ‘Riuralogia’, de l’associació ‘Riuraus Vius’, un esdeveniment d'alguna manera també relacionat amb aquest celler. A principi d’enguany aquesta entitat declarava soci d’honor a 'Bodegas Parcent', ‘per passejar la imatge d’un riurau pel món de la gastronomia’, i al número que es presenta avui, a més a més d'aqueix testimoni, també hi podreu trobar un article que li hem dedicat a aquesta empresa familiar, fundada l’any 2002 pels germans Núria i Armando Francès Mora, i que està instal·lada a un riurau que ells recuperaren i adaptaren per a aquest nou ús entre els anys 2000 i 2007.
Armando Francés presentant 'Gra d'Or-2012', probablement el vi que millor defineix la personalitat del celler


dilluns, 22 de juliol del 2013

4a. Mostra de la Tomaca Autòctona

Ahir diumenge tingué lloc a Jesús Pobre la quarta jornada de la tomaca autòctona. Aquesta iniciativa ens ha interessat des de la seua primera edició, tant per la vessant gastronòmica com per la eco-social, tot i que sembla que després del bon inici inaugural tingué un parell d’edicions de declivi. Enguany però, ha sabut retrobar-se, i com un fènix ha remuntat el vol, canviant per a això lleugerament de forma: el concurs/exposició ha donat pas a una mostra més interactiva, i totes les activitats s'han integrat en el Mercat del Riurau.
Resulten ja inqüestionables, repetint el que ja dèiem fa tres anys, "els grans avantatges que per a tothom, en general, i pel llaurador o aficionat a l’horticultura estacional, en particular, suposa renunciar al conreu dels híbrids de laboratori, patentats, fabricats i comercialitzats per empreses multinacionals, en benefici de la llavor pròpia d'anys anteriors, estimulant el seu ús i difusió amb l'intercanvi amb altres persones. Aquesta acció beneficia de manera significativa la diversitat biològica i evita contribuir a que continue desapareixen el saborós fruït obtés i perfeccionat per la saviesa de les generacions passades."
En qualsevol cas i a la vista de l'èxit d'ahir, i de l'espenta de que ve donant mostra sobrada l'associació de veïns, probablement l'any que ve tornarà a haver una edició d'aquesta mostra que ja sembla quasi consolidada. De tota manera, no s'amoineu els que no anàreu i estigueu interessats en adquirir bones tomaques, no farà falta que espereu fins l'any que ve; el Mercat del Riurau continuarà totes les vesprades de diumenge de l'estiu (a l'hivern passa al matí) i fins que acabe la temporada, de ben segur que podreu trobar-ne i tenir l'oportunitat de compartir una estona amb el productor que us les venga. -Tant de bo, algú vaja prenent nota i comencen a haver més mercats de proximitat! L'origen dels mercats, no?-
Si anar a Jesús Pobre a veure el Gran Riurau del senyor de Benissadeví, i gaudir de la seua ombra, ja resulta sempre una experiència gratificant: -Imagineu-se trobar-lo ple de gent,... Ple de vida!- Acabem compartint dotzena i mitja d'imatges, algunes d'elles comentades, amb el que va anar succeint allà:

dijous, 11 de juliol del 2013

Chozas Carrascal


El darrer 10 d’octubre, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana publicava una resolució de la Conselleria d’Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua, amb la qual s’acceptava la sol•licitud de protecció de la Denominació d’Origen Pago Chozas Carrascal. Sens dubte una gran noticia per a l’empresa, però també per la viticultura valenciana en general que veu així com un altre dels seus cellers aconsegueix una de les màximes màximes distincions legals a les que es pot aspirar. Ací podreu saber millor el que vol dir açò, però en qualsevol cas, amb Vegalfaro y Pago Los Balagueses, Chozas Carrascal és el segon celler valencià que elabora vi emparat amb tres denominacions diferents.
No coneixem encara la finca, però sembla que, a més a més de la bona llavor vitivinícola feta, es troba a una zona de micro-clima continental ben definit i gaudeix d'un ullal que corre pel subsol, i ambdues coses donen característiques especials als seus vins, que també llueixen del segell d'Agricultura Ecològica.
Precísament fa unes setmanes assistíem a un esdeveniment presentat per Jorge Peidro, germà de Maria José qui amb el seu marit Julian López fundaren Chozas Carrascal a 1992, i allà tinguérem l'oportunitat de tastar alguns dels vins més representatius d’aquest ja prestigiós celler; Sembla que ara estan d'obres, però ens va convidar a visitar-lo a la tardor, quan s'acaben, i de ben segur que no ens ho perdrem. I també ho compartirem ací...
De moment us deixem amb un comentari breu dels vins que tastàrem:
  • El Cava de Chozas Carrascal. D.O. Cava. Reserva Brut Nature fet amb Chardonnay i Macabeu. Color groc palla de bombolla continua; gras, amb aromes de pastisseria i lleugera amargor final.
  • Las 2 Ces blanc 2012. D.O. Utiel-Requena. Cupatge de Sauvignon Blanc i Macabeu. De color groc verdós, amb aromes inicials florals i herbàcies que evolucionen a notes més tropicals, on domina el plàtan.
  • Las 2 Ces 2011. D.O. Utiel-Requena. Barreja de Bobal, Ull de llebre i Syrah amb 5 mesos de criança en bótes d'Allier de segon i tercer any. Color cirera, aromes fruitals i balsàmics.
  • Las Ocho 2010. D.O. Pago Chozas Carrascal. Combinació, ni més ni menys que, de vuit varietats (Bobal, Monestrell, Garnatxa, Ull de llebre, Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc, Syrah i Merlot) fermentades en dipòsits de formigó i amb criança de 14 mesos en roure francés. De color granat; amb aromes especiades i de matolls, on domina el xocolate. Ben ensamblat però amb poca identitat varietal, com resulta obvi.
  • El Cabernet F. de Chozas Carrascal 2010. D.O. Pago Chozas Carrascal. Monovarietal de Cabernet Franc fermentat en formigó i criat 9 mesos en bótes noves de roure francès. Color cirera de vora grana; aromes complexes i minerals on destaquen fruita madura en compota i cacau, molt saborós.


dimarts, 25 de juny del 2013

Tast de 7/06/2013. Xarel·los del Penedés (Desig 2012, QX 2011, Terroja 2010, Electio 2009, Pairal 2007 i altres dos)

Amb el tast que ací expliquem, acomiadem la cinquena temporada, i amb ella hem assolit 39 sessions on hem tingut 'de tot'. En aquesta vegada l'organitzador de torn ens tenia preparats alguns dels monovarietals més emblemàtics de Xarel·lo que es crien al Penedés, ben coneguda per ser junt al Macabeu i Parellada, una dels tres integrants del cupatge tradicional del cava; la que aporta cos i estructura. La xarrada-introducció al tast va ser ben completa, però a mode de resum, ací anem a reproduir sols els texts del propi web de la D.O.que en fan referència:
El Xarel·lo és una de les varietats tradicionals, pròpia de la zona del Penedès. És l’estendard de la D.O.; brillant, singular, arrelat, gratificant... l’essència del territori. 'Una varietat, un vi, que es fa i es deixa estimar.'
El xarel·lo és la varietat de raïm més conreada al Penedès, amb una superfície que sobrepassa les 7.000 Ha. És una planta rústega, amb brotada primerenca i creixement regular. Resistent a la sequera i a la calor, té una producció molt equilibrada i qualitativa any rere any que s'accentua en les vinyes velles.
Els vins joves són suaus, amb un caràcter sedós però amb cos, bona acidesa, afruitats, aromàtics i amb excel·lent graduació alcohòlica.
Els vins de xarel·lo amb vocació d'envellir resulten consistents, càlids, llargs, amb final mineral i expressió marcadament varietal, a través de la maceració de la pell, la fermentació en bótes o ous de ciment, criances amb les mares, etc.
I així, doncs, anem amb els vins del tast:
Desig 2012. Mas Candí. D.O. Penedès. Monovarietal de Xarel·lo. Lluent i de color daurat. Aromes intenses florals (mel d'acàcia) i d'herba acabada de tallar amb un final entre cítric i tropical on destaquen la pinya i les de llevats. De caràcter complex, concentrat, ample i molt saborós. Amb l'amargor final, característica de la varietat. El de millor relació qualitat/preu.
QX Quatre Xarel·los 2011. Mas Candí. D.O. Penedès. Monovarietal de Xarel·lo fermentat en quatre tipus de bótes diferents (castanyer, acàcia, roure francès i roure americà). Cristal·lí de tonalitats or vell. Aromes de flors seques i fruitosos (pera, meló i xirimoia) amb retronassal avainillat. Sostés i ajustat de volum a la boca, amb acidesa ben marcada al final.
Terroja de Sabaté i Coca 2010. Castellroig Finca Sabaté i Coca. D.O. Penedès. Monovarietal de Xarel·lo de vinyes velles. De color entre i palla daurat. Aromes herbàcies i cítrics (pomelo) amb rerefons de cera d'abelles. Simple i d'estructura lleugera. Curt i àcid al final. 
Electio Xarel·lo 2009. Parés Baltà. D.O. Penedès. Monovarietal de Xarel·lo fermentat en bótes de roure francès i hongarès (sols d'anyades especials). Daurat i espès, quasi tèrbol. Aromes florals (roses, mel) i làctis baix l'alcohol dominant. Concentrat i una mica aspre, amb amargor final.
Xarel·lo Pairal 2007. Can Ràfol dels Caus. D.O. Penedès. Monovarietal de Xarel·lo de vinyes velles fermentat en bótes de castanyer. Color lluent i de color palla. Aromes inicials de tonyina en oli que en desapareixer en deixaren altres més nets de fruites (bresquilles i albercocs) i minerals (mina de llapis i clarió). Variat, harmoniós i llarg en boca. Fou el que més agradà a la totalitat dels tastadors.

dimarts, 11 de juny del 2013

'Telespectacle' als foguers; 'Mastercheff', o 'Pesadilla en la cocina'?

La televisió potser siga el mitjà que menys ens atrau i per tant al que menys temps li dediquem, així que de cap manera ens podem considerar experts en ell. Malgrat això, les circumstàncies ens obliguen a parlar-ne, ja que no resulta habitual veure dos programes amb rerefons gastronòmic ocupant el 'prime-time' de dos canals generalistes.
Els programes de caire gastronòmic no són cap novetat a la televisió: a poc que pensem, de seguida ens venen a la memòria una muntonada; des d'alguns ja mítics com 'Con las manos en la masa' fins els de l'incombustible Arguiñano, en les diferents etapes. A TV3, abans de 'furtar-nos-la', també gaudíem de Cuines i més recentment hem pogut seguir les passes geogràfiques d'Echanove i Imanol a 'Un país para comérselo',... La llista és més llarga però no és aqueix l'objectiu que pretenem. En tots ells se'ns mostraven receptes o productes que ens estimulaven d'una o altra manera a experimentar amb ells; una faceta que amb la irrupció de la 'xarxa', i més encara del 2.0, ha anat canviant de mitjà. Així doncs, els programes d'èxit ja no són els de receptes, ara són formats d'importació que barregen realitat i ficció, cuina i sentiments personals, fent que l'espectador puga prendre posició al respecte.


'Mastercheff'. Dins d'aqueixa línia, en aquesta aposta gran de la televisió pública, les receptes ocupen un segon lloc -ja s'ofereix de manera constant el llibre amb elles- i el que reb tot l'interés és la competició en creativitat i tècnica culinàries de 15 aspirants no professionals. El programa està conduit pels, alhora jutges: Pepe Rodríguez, d'El Bohío; Jordi Cruz, d'Àbac i la propietària de càtering Samantha Vallejo-Nàgera; els quals tampoc són professionals de la televisió, però se'ls va notant una evolució en la soltura davant les càmeres que corre paral·lela a les habilitats culinàries dels concursants. Tots tres conjuguen la duresa implacable d'un jurat, amb la vesant d'entreteniment i simpatia d'uns co-presentadors. El programa combina certs ingredients que el fan especialment atractiu al gran públic com són: les constants evocacions 'sentimentaloides', les sortides de plató on hi ha aparicions de personatges coneguts (els quals no aporten res més que això, -inclosos els són professionals de la cuina-) i un acurat muntatge que accentua els moments de tensió, pròpia del concurs. Per altra banda, els constants canvis en les proves proposades i les normes que les regeixen amb la improvisació continuada de criteris, fan el programa més dinàmic i entretingut però a consta de nombroses injusticies envers els participants. Així doncs, l'espectador sols arriba a la fase visual d'uns veredictes mai justificats, que deixen sempre oberta la porta de la sospita als límits entre el criteri televisiu i el gastronòmic per eliminar als aspirants.

'Pesadilla en la cocina'. També és un format d'importació, en aquest cas del ben conegut Gordon Ramsay, i ja va per una segona temporada d'emissió, alhora que està reposant-se la primera i hi ha una re-emissió setmanal d'aquesta, la qual cosa ja diu molt de l'èxit amb que fou rebuda, i que va suposar la revelació d'Alberto Chicote com a vertader 'showman'. Malgrat això, es nota un esgotament progressiu del format programa a programa; la successió i progressió d'escenes ja és una constant de cada programa, i per altra banda Alberto ja treballa per a Topcheff, futura competència del descrit més amunt. El programa es fonamenta en un suposat ajut a restaurants que necessiten endreçar una mala trajectòria; Chicote acudeix amb el seu 4x4 a impartir unes sessions de 'coaching' i els regala també una re-decoració del local i nova proposta d'oferta gastronòmica, a canvi d'airejar i deixar-se filmar totes les misèries (les del restaurant i les de la seua pròpia vida). El muntatge del programa va encarat a mostrar la miraculosa millora -quasi sempre massa forçada i fictícia-, d'una situació la majoria de les vegades insalvable amb la continuïtat dels qui l'han provocada. Amb això, alguns tirem a faltar el retorn de Chicote als mateixos locals mesos després, per veure si algun d'ells de veres ha aconseguit endreçar-se. Qui no sabem si estarà disposat a tornar-hi, són els clients habituals!
El 'Nuevo Davinci' és un dels restaurants que Chicote va intentar salvar, on ara penja el cartell de 'Se Vende'.
Sempre han estat policies, advocats i metges,... les professions que més han interessat per a l'entreteniment televisiu, i no deixa de resultar interessant que s'amplie aqueix espectre de professions. Pel que fa a aquests programes, si els mirem des d'una òptica gastronòmica, en ambdós casos trobarem moltes coses que no ens satisfaran. Així que si volem gaudir d'ells caldrà espolsar-se certs prejudicis i veure'ls com el que són; un espectacle televisiu on el fet gastronòmic no és més que l'escusa. Si sabem renunciar a aquesta vesant i combinem la visió amb el seguiment dels seus 'Hastag' a 'Twitter', segur que passarem una estona ben divertida!

dimarts, 28 de maig del 2013

De paella (7). Paella 'pegolina'

Pels propers tres caps de setmana (els primers de juny), alguns restaurants de Pego s'han adherit a les II Jornades Gastronòmiques Arròs Bomba Pego, i nosaltres hem pensat en preparar aquest post on mostrem la variant de paella que solem fer ací.
Els ingredients són bàsicament els de la paella 'tradicional', que es fa per tot arreu, però afegint-ne dos més: les mandonguilletes de carn i la pebrera roja. Ambdós li donen un toc diferenciador al conjunt que pot agradar o no; -Però és el que hi ha!- Com tots sabem, quan parlem de paelles: la polèmica està servida...
Aquesta es va fer a Gata amb foc de llenya i amb arròs bomba de Pego 'Les Tanques' durant el 'I Fòrum de productes locals', celebrat a 'El celler de la Marina'.
Paco Tamarit (7/3/2013)
.

dimarts, 14 de maig del 2013

Tast de 10/05/2013. Syrahs (Viña Cairent 2012, Finca Antigua Syrah 2009, Solo 08 Syrah 2007, Barbazul 2010, Chivite Selección Especial Finca de Villatuerta 2010, Habla diez 2010, ...)

La Sirà fou la protagonista del darrer tast, una de les varietats de raïm més controvertides i probablement la que ara mateix gaudeix de més projecció arreu de l'Estat.
La grafia més comuna és Syrah, però també podem trobar-la com Shiraz, Sirà, Sirah,... Malgrat aquest nom que li aporta certa dosi d'exotisme, és una varietat autòctona de la vall del Roine, a França, on originàriament s'anomenà Hermitage i on té una història llarga i ben documentada. Algunes teories situen el seu origen primer a la ciutat persa de Shiraz, des d’on els fenicis primer i els creuats després, personificats en la llegenda de l’ermità Guy De'Sterimberg, la dugueren al tornar de Palestina. (Cal dir que des d'aquesta ciutat del Sud d'Iran fins Jerusalem hi han vora 2.300 km.) Altres situen l'origen a Siracusa, a Sicília, d’on fou duta a la Gàl·lia per les legions de Probus, al segle III. Però sembla que ambdues es basen sols en qüestions de coincidències toponímiques. El veritable origen es va demostrar per mètodes més científics a 1998, amb un anàlisi d'ADN que va concloure en que la Sirà és fruit del creuament de les varietats Dureza i Mondeuse Blanche, autòctones de L’Ardèche i Savoie, respectivament. De tota manera, encara queda obert l'assumpte de saber quan es va produir aquest, pels que vulguen continuar especulant...
En 1832 va ser introduïda a Austràlia per l'escocès James Busby, on progressivament va anar convertint-se en la més popular de les varietats de raïm negre i aconseguint una fama gran que comportà la seua expansió mundial definitiva. Les lloances recollides han fet que des de fa dues dècades la Sirà ocupe un lloc al top 10 de les varietats més conreades al món. Molt probablement, en aquest viatge d’anada i tornada, a l'anomenat 'Nou món', siga on s’ha originat l'actual nom, en perjudici de l’original. Un dels exemples més il·lustratius potser el francès, on a 1968, i segons la viquipèdia, existien només 2.700 hectàrees mentre que a l'enquesta vitivinícola de 1999 se'n va comptabilitzar 50.700. -I és que als S.XVIII i a la primera meitat dels XIX, la major part d’Hermitage s’emprava per a barreja amb els vins de Bordeaux... No us sona aquesta història?-
La Syrah és una varietat negra amb un penjoll de mida mitjana i compacte. El gra és menut, de pell prima, forma ovalada i color blavós. És un cep resistent i de conreu fàcil, ben adaptat a terrenys assolellats, ideal en sòl pedregós de granit. Amb ella es poden elaborar vins de qualitat, fins i tot amb rendiments mitjanament alts.
El vi que dóna és opulent i de color fosc, amb una gamma ampla de notes aromàtiques que depenen del clima i dels sòls on es conrea, així com altres pràctiques vitícoles escollides (violetes, fruites silvestres, xocolate, cafè, pebre negre,...). En boca solen ser vins robusts i estructurats, que tenen una bona capacitat d'envelliment amb la que adquireixen una aroma fumada.
Ha estat àmpliament utilitzat com a raïm de barreja en molts països a causa del seu fruit carnós de paladar mitjà, que ajuda a l'equilibri de les debilitats d'altres varietats, donant un vi més "complet". En aquest sentit, s'han obtés molt bons resultats als cupatges amb Garnatxa, Ull de Llebre o Monestrell; al post del tast precedent ja diguérem alguna cosa sobre açò.
Molt són els Sirà que han passat ja pels nostres tasts, però cap d'aquests havien estat abans. Anem amb ells:
  • Viña Cairent 2012. Bodegas Alonso Sanz. Vall d'Albaida, País Valencià. Vi jove 100% Syrah. Color granat lleugerament tèrbol i poc cobert. Aromes florals, vegetals d'eucaliptus i de pebre negre, pròpi de la varietat. En boca, concentrat però simple i amb tanins aspres. Curt.
  • Finca Antigua Syrah 2009. Bodega Finca Antigua. D.O. La Mancha. Monovarietal de Syrah amb 8 mesos de criança en bótes de roure francés. Color granat de capa mitjana. Aromes de xampinyó i alcohòliques que més avant donàren pas a notes fumades. Bon pas per boca, però final excessivament àcid.
  • Solo 08 Syrah 2007. Bodegas Aragonesas. D.O. Campo de Borja. Vi fet amb el 100% de Syrah i criat en fusta durant 7 mesos. Color robí lluent, de llàgrima densa. Aromes vegetals (romer i fulles de tabac) amb retronassal de xocolate i pebre. Evolució aromàtica a goma cremada. De caràcter variat en boca, ajustat de volum i molt fresc. Durada llarga.
  • Barbazul 2010. Huerta de Albalá. V.T. Cádiz. Coupatge de Syrah amb Merlot i Cabernet Sauvignon i Tintilla de Rota amb criança de 5 mesos. Color granat de capa mitjana, lluent i glicèric. Aromes balsàmiques (de càmfora), de fruita molt madura (compota) i garrofa. Evolució especiada cap a notes de regalèssia. De caràcter variat en boca, i ben equilibrat amb una acidesa i dolcesa ben compensades. De glop molt agradable, fou triat per unanimitat com el de millor relació qualitat/preu. L'únic no monovarietal del tast.
  • Chivite Selección Especial Finca de Villatuerta 2010. Bodegas Chivite. D.O. Navarra. Monovarietal de Syrah amb 12 mesos d'estada en bótes de roure francès. Color picota de capa mitjana. Aroma de matolls humits, fruitetes roges i notes minerals. En boca, complementari, harmònic molt saborós i de final llarg. El millor de la nit, sense discussió!
  • Habla diez 2010. Bodegas Habla. V.T. Extremadura. Monovarietal de Syrah amb 12 mesos de criança. Color cirera d'intensitat mitjana. Aromes primaris balsàmics i de floridura, evolucionant a xocolate i alcohol. Retronassal de fusta (ebenisteria, caixa d'havans) i tabac. Complex, concentrat i de tanins sedosos, encara que de sabor massa melós, la qual cosa deixa sensació final de dolcesa.
Pel sopar de després del tast, on el plat principal fou la xulla de vedella, s'obrí una ampolla de La Champine 2010, Domaine Jean-Michel Gerin, I.G.P des Collines Rhodaniennes, amb la que poguérem conèixer el caràcter d'aquesta varietat en el seu lloc d'origen primer.