dimecres, 31 de desembre del 2014

Tast de 29/11/2014. "D.O. Tierra del Vino de Zamora"

Aprofitem per tancar 2014 amb aquest post dedicat al darrer tast que hem tingut enguany, el de la Denominació d'Origen "Tierra del Vino de Zamora”. Tot i ser un lloc conegut històricament per la seua producció de vitivinícola, es tracta d'una D.O. amb a penes 7 anys d’existència, que està formada per una cinquantena de municipis repartits de Nord a Sud entre les terres de Zamora i Salamanca, junt a la ben coneguda "Via de l'Argent".
El clima d’allà és Continental, l’altitud mitjana de 750 m.s.n.m. i el sòl d’allau fluvial, amb composició de sorra i grava en superfície i argiles més avall. En quant a les varietats admeses són:
Varietat de raïm    
 PRINCIPAL
 AUTORITZADA
BLANC
Malvasia
Moscatell de gra menut
Verdejo
Albillo
Palomino
Godello
NEGRE
Tempranillo (Ull de llebre)
Garnatxa
Cabernet Sauvignon
En zones vitivinícoles com aquesta, de reglamentació tan incipient, solen ser pocs els cellers de prestigi reconegut on poder trobar vins representatius. Ací “Viñas del Cénit” és qui en sobresurt sobre la resta, i és per això que veureu que protagonitzàren quasi tot el tast. En quant a la varietat, l'organitzador ens els trià tots sols d'Ull de Llebre. 

  • Villano 2011. Viñas del Cénit. VT Castilla y León. Monovarietal d'Ull de llebre amb criança de 3 mesos en roure. Lluent, de color picota de capa mitja alta. Molt aromàtic i expresiu en inici. Aromes balsàmics, de fongs, i també d'olives negres i cuir. Evolucionà després a altres més dolços i especiats (tofee, vainilla i regalèssia). Càlid en boca, de tanins potents i saborós. Astringent i amb aspror final.
  • Demora 2007. Viñas del Cénit. DO Tierra del Vino de Zamora. Monovarietal d'Ull de llebre amb 12 mesos de pas per bótes franceses. La fase visual ja anunciava el que acabà evidenciant el nas: defectuós. Una llàstima!
  • Malandrín 2009. Malandrín Wines. DO Tierra del Vino de Zamora. Monovarietal d'Ull de llebre amb 18 mesos de criança. Color granat de capa alta i llàgrima densa. Aromes de confitura, acompanyades d'altres minerals (mina de llàpis) i làctis (tofee, xocolate). Equilibrat en boca, suau i llarg.
  • Venta Mazarrón 2011. Viñas del Cénit. V.T. Castilla y León. Monovarietal d'Ull de llebre amb 8 mesos de pas per fusta. Color granat de capa mitjana, també dens. Aroma balsàmica, de pruna negra i carn. Evoució a tofee. Redó en boca, saborós, glicèric i molt llarg.
  • Vía Cénit 2010. Viñas del Cénit. DO Tierra del Vino de Zamora. Monovarietal d'Ull de llebre amb estada en bótes franceses de 12 mesos. Color granat de capa alta. Aromes tímides i retragudes, trobant poc més que vainilla i làctics (més xocolaté i tofee). Excessivament alcohòlic en boca.
  • Cénit 2009. Viñas del Cénit. DO Tierra del Vino de Zamora. Monovarietal d'Ull de llebre amb 19 mesos de criança en roure francès. Color cirera de capa alta alta i dens. Aromes molt complexes, destacant les balsàmiques i minerals, carnós. Concentrat d'estructura en boca, equilibrat, ample amb els tanins lleugerament aspres i encara una mica tancats.
Les evidències de similitud entre ells fou notable, com haureu vist. El sopar de després tingué com a protagonista la cua de bou, plat que estigué acompananyat per un altre zamorà, en aquest cas de Toro: Domínio de Valdelacasa.

dilluns, 22 de desembre del 2014

Dolç d'Art. 'Selección 2013'.


Els que ja dueu temps llegint-nos sabreu de la nostra admiració per la tasca feta per Armando Francés al seu celler, Bodegas Parcent. De fet, són molts els comentaris on els hem esmentat encara que sense dedicar-ne cap a un vi seu en concret. Probablement l'amistat gran que m'uneix a ell em feia sentir incòmode de fer-ho, ja que de cap manera volia notar en això una possible falta d'objectivitat. Però en aqueix sentit, tampoc considerava just que aquest mateix motiu m'impedira fer el que ací si fem amb molts altres vins, i de manera continuada. És per això que avui toca assumir el risc, i una vegada posats a la llum aquests antecedents dir que acabem de tastar un vi de 'Bodegas Parcent' del tot excepcional, el qual sens dubte paga la pena comentar.


Amb el nom que titula aquest 'post', el celler acaba de llançar al mercat un vi nou que ve a completar la ja ben assolida gamma dels dolços: El Moscatell 'Dolç d'Art' i el rosat 'Fruit d'Autor'. A diferència del seu homònim, aquest 'Selección' ha passat una bona temporada en bótes noves de roure d'Allier, i amb això ha aconseguit una integració perfecta de la part alcohòlica que tenen tots els vins de licor, guanyant també amb matisos, textura i elegància. Dolç d'Art 'Selección 2013' és per tant un vi dolç, monovarietal de moscatell, envellit en bótes de roure. A la vista, es presenta lluent, de color groc pàl·lid amb tonalitats lleugerament daurades. D'aromes molt varietals, però sense cap estridència, agradables i intenses: mel de tarongina, figues seques, panses, taronja amarga confitada, cera d'abella,... i més endavant també 'puro cremat' (el caramel típic dels 'porrats'). Golós en boca, complexe, equilibrat, saborós i molt llarg. Amb un final gens empalagós, ben al contrari: agraït i fresc, la qual cosa convida a continuar bevent-ne i gaudint-lo.

En el nostre cas, l'acompanyàrem (després del tast) amb els dolços que tenim com a favorits de Nadal: els pastissets d'ametlla casolans i el torró DO Xixona, aqueix que cada any és més difícil de trobar... (en aquest cas fou Picó 'Alta Selección').

I que passen les hores! Amb bona companyia...  Algú sap d'una proposta millor?

dilluns, 8 de desembre del 2014

Tast de 31/10/2014. Rareses negres

Quan acabeu de llegir l'entrada d'avui, segur que molts de vosaltres haureu conegut alguna varietat de raïm nova, de la que probablement fins ara no n'havieu oït ni el nom. I d'això va tractar el tast d'octubre, l'organitzador de torn ens tenia preparat un vi representatiu de cadascuna d'aqueixa mitja dotzena de rareses negres, moltes d'elles quasi desaparegudes:





Maturana Tinta. Varietat autòctona de la Rioja Alabesa que caigué en desús per la seua escassa producció, i que ara es troba en procés de recuperació. El raïm és menut, cilíndric i poc compacte, amb grans mitjans de forma esfèrica i color blau negrós. Els vins obtesos tenen una alta concentració de polifenols (matèria colorant) i baixa acidesa, essent d'un bonic color vermelló. Despleguen aromes làctiques, de flors blaves i tenen bona densitat en boca (sedosos).
  • AD LIBITUM 2012. Juan Carlos Sancha. D.O.Q. Rioja. Vi ecològic i monovarietal envellit en bótes de roure durant 11 mesos. Color granat de capa mitjana. D'aroma intensa i golosa on destacà la mora, però també la pebrera verda. Notes làctiques, d'alcohol, caixa d'havans, cuir i sobre tot especiades (pebre verd). Concentrat en boca, de caràcter variat, ample i de tanins picants.
Marselan. Té el seu origen en un encreuament entre Cabernet Sauvignon i Garnatxa, creat per l'INRA francès a 1961, que va començar a conrear-se prop de Marseillan, ciutat francesa de la qual rep el nom. Sensible a l'estrès hídric, prefereix sòls frescos o irrigats. S'ha de controlar la maduració, que de vegades pot ser molt ràpida, amb la finalitat d'evitar les aromes de sobremaduració. Molt adequat per a la verema mecanitzada. Grans petits de forma arrodonida, color negre violeta i poc sucosos. Dóna un vi molt complex, equilibrat, amb molt de cos, color i aroma. Ric en tanins lleugers i harmoniosos. Durador, molt adequat per a vins de guarda.
  • PEDRADURA 2006. Can Camps (Can Ràfols dels Caus). D.O. Penedés. Marselan amb 15% de Petit Verdot amb envelliment de 12 mesos en roure francés (abans de sortir a la venda també en passa 30 embotellat). L'olor de pixum de gat el delatà com a defectuós, per tant no anem a comentar-lo.
Estaladiña. Varietat autòctona del Bierzo, actualment en plena fase de recuperació en part gràcies a l'obstinació de Gregory Pérez, qui a 2008 comentava: "Es una variedad antigua, casi desaparecida, pero que a mi me parece muy interesante, de momento tengo muy pocas cepas, y la uva no está contemplada por el Consejo Regulador, así que ya iremos viendo como se desarrolla …" el mateix Gregory la descriu com un raïm de pell molt dura, afruitat i amb certs tocs vegetals, paregut a un merlot molt fresc.
  • ESTALADIÑA 2010. Bodegas y Viñedos Mengoba (Gregory Perez) D.O. Bierzo. Monovarietal amb pas per bóta de 10 mesos, del que sols s'en fan 400 botelles. Color robí d'intensitat mitjana i aspecte glicèric. Aromes intenses i atraients amb notes ben variades: balsàmic, figues, xocolate, hidrocarburs i torrefactes. Complementari en boca, sostés i gustós, amb un postgust astringent i carnós. Llarg.
Parraleta. És una varietat de raïm autòctona del Somontano, que ha estat també en perill d'extinció però que ara també s'està recuperant. No té sinonímies i no es coneix el seu cultiu en altres zones. El seu raïm és menut i de compacitat mitjana. El gra és esfèric, de mida mitjana, peduncle molt curt i epidermis tendra i de color blau-negre. Els seus vins són de baixa graduació, notable color, amb bona acidesa i personalitat aromàtica.
  • BILLABRIGA PARRALETA 2010. Bodegas Ballabriga. D.O. Somontano. Monovarietal amb 12 mesos de criança en bóta i altre tant en botella. De color amarronat i capa alta. Aroma inicial intensa i fresca que ben prompte passà a llauna de conserves (que alguns experts la relacionen amb la immaduresa fenòlica), especiat. Entrada en boca abocada, pla en boca, ajustat de volum i de duració mitjana.
Rufete. Varietat de la Serres de Salamanca i de manera gairebé testimonial de les zones confrontants (Zamora i en menor proporció a Càceres). La seua pell fina li dóna certa sensibilitat a malalties com la Botrytis. El color dels grans és blavós fosc amb reflexos metàl·lics. Si la planta està en equilibri proporciona un tipus de raïm molt aromàtic, amb records a mora i gerds. Té uns tanins forts que li donen poder antioxidant i una bona criança. Dóna la seu millor qualitat en sòls de tipus pissarrós, orientats al Sud. Sense un bon control de producció pot donar tanins mol Herbacis.
  • "PHINCA ENCANTO 2010" DSG Vineyards "Sierra de Salamanca". L'altra decepció gran de la nit, ja que també sortí defectuós, en aquest cas: picat.
Garnatxa peluda. Tot i que a aquesta varietat ja la coneixíem, tocava tornar a parlar-ne: la garnatxa peluda, o el lledoner pelut, lledoner gris o garnatxa grisa, és una varietat produïda per mutació de la garnatxa negra. Es diferència d'aquesta perquè a la part inferior les fulles presenten una espècie de pèl, i és en referència a aquest pelatge que rep el nom. El gra és una mica més ovalat, té menys color i una menor graduació que la de la qual descendeix. Es conrea sobretot a Catalunya, de on és autòctona, i s'utilitza sobretot en acoblaments amb altres varietats. Produeix un vi de graduació alcohòlica alta, amb molt de color i que s'oxida amb facilitat.
  • PALELL 2009. Orto Vins. D.O. Montsant. Monovarietal de vinyes plantades a 1950, amb 14 mesos de criança en roure francés. Color teula molt clar, casi el podriem qualificar de rosat. Aromes balsàmiques, de fenoll, fruitosos i minerals que més tard esdevindrien de fongs (xampinyó, trufa). Concentrat, ample gustós i amb els tanins una mica picants. Final llarg amb sensació de dolcesa.

Com a conclusió podem dir que va ser un tast 'a priori' molt interessant, en el que l'organitzador va assumir el risc gran d'enfrontar-nos amb varietats desconegudes per a tots. Però malgrat aqueixos bons precedents, finalment esdevingué una mica decepcionant per l'estat d'alguns vins, i alhora desconcertant pel nostre desconeiximent generalitzat d'aquestes varietats. Però en definitiva, també molt positiu i didàctic. Òbviament, avui no anem a marcar millors ni pitjors. -Ens semblaria del tot injust!-


dissabte, 29 de novembre del 2014

III Xàbia al Plat Mariner

Organitzada per l'Associació de Restauradors de Xàbia, ha començat avui la tercera edició de les Jornades Gastronòmiques "Xàbia al Plat Mariner", un esdeveniment que ha tingut aquest mateix dissabte la presentació però que s'allargarà en cadascun dels restaurants participants fins passar el pont de la Puríssima, amb un menú ad-hoc que han afegit a les seues propostes habituals.

La presentació com a acte més vistós, s'ha dut a terme al recinte mateix de la llotja de pescadors i ha consistit en una xicoteta mostra gastronòmica i algunes activitats paral·leles relacionades amb la mar i els productes que ens ofereix. Nosaltres no ens ho hem volgut perdre i allà que hem anat, a gaudir dels àpats preparats pels restauradors participants. Així que ara compartim ací la nostra opinió sobre que hem tastat, junt una dotzena i mitja d'imatges preses durant la jornada.

Dels 21 platets proposats hem provat els 17 que ens han semblat més interessants, entre els quals destaquem de manera especial: l'hamburgueseta del 'Saona', el polp a la planxa de 'La Cantina', l'arròs melós de sepionet i cigaletes amb carxofa (insuperable) del 'Castelló', les dues propostes d''El Marino' (el cucurutxo de gambosins i el gaspatxo mariner) i els dolços de l''Austriaco'.

Com a conclusió, podríem dir que ha estat una jornada entretinguda i ben organitzada en la que hem pogut gaudir d'un migdia ben agradable farcit de moltes coses interessants, però on hem tirat a faltar certa dosi de l'autenticitat pretesa: que no hi haja vins de la comarca a la mostra, que el valencià sols es faça servir pel títol de les jornades -en cap paper més!- i que l'únic representant reboster ho siga d'especialitats centre-europees potser siguen aspectes que des del nostre punt de vista resulten millorables.

Cal dir també que aquestes jornades tenen també el seu contrapunt amb la 'versió de terra endins' que organitza també l'ARX, i que es sol celebrar per a l'altre pont, el de Sant Josep. Estigueu alerta!

Gent de totes les edats ha omplit de gom a gom la llotja de Xàbia, creant un ambient molt agradable.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Ísland (2 de 3)

Continuant amb el que anunciàvem al post precedent, i ja centrant-nos en la restauració visitada de Reykjavík, cal començar dient que la seua elecció va tindre que ser més intuïtiva, i per tant més erràtica, que de costum. Tot i la gran quantitat d'oferta existent, les guies que hi han són més turístiques que gastronòmiques i ací no arriben els inspectors de la Michelin. -Això sí!- Varem intentar defugir del llocs de turisme de masses i també dels que serveixen espècies amenaçades com a plats típics islandesos, però sense deixar de cercar productes i cuina islandesa i nòrdica de qualitat.

El primer encontre amb la restauració local, a banda de l'entrepà de l'avió, tingué lloc només arribar i fou al “Friðrik V". Aquest local està regentat per Friðrik Valur Karlsson, ajudat amb gran professionalitat per la seua família al complet. Ací les opcions es limiten a un menú de tres plats i un altre de cinc, canviants i a priori desconeguts per al comensal. De fet, amb el document de reserva telemàtica demanen que es manifesten possibles al·lèrgies o restriccions alimentàries. En aquest restaurant es practica un radicalisme absolut en l'elecció dels productes locals que conformen el menú, fins al punt de tenir un xicotet mapa de l'illa damunt la taula on s'assenyalen en cada servei els llocs d'origen de cada un dels productes que conformen el plat. –Una actitud magnífica! Des del nostre punt de vista- Entre les sorpreses que acompanyaven els plats del menú triat, ens agradà especialment la taceta (a mode de tallat) de sopa de marisc amb nou moscada i entre els propis plats: el lluç amb ravioli de fongs, llagostí i amanida cruixent fou memorable, i el gelat de rosa amb cardamom, moka amb fruites roges, pètals de flors i coulant de xocolate, bonic i ben complementat. En definitiva, cuina moderna i elegant amb el característic toc de distinció nòrdica, però compromesa amb els productes autòctons i de temporada. Per cert, l'aigua gratuita i de molta qualitat, com és comú a tota l'illa.



Qui ens segueix, sabrà que no ens solem parar a comentar aquells llocs que no ens satisfan suficient, estalviant comentaris negatius i simplement no parlant d’on no s’ho val la pena, però no podem evitar fer ací una petita excepció fruit d'un sopar decepcionant. 'Dill', és un restaurant també cèntric de Reykjavík inspirat en el Noma, de Copenhagen, per l’amistat entre els seus xefs respectius (Gunnar Karl Gislason i René Redzepi), fet que va despertar el nostre interés. I de fet, a nivell estètic així és, amb aqueix aspecte entre campestre i urbà. Però res més enllà, les expectatives no s’acompliren i ens trobàrem amb una proposta culinària en forma de menú degustació de petits àpats que més que imaginatius, ens paregueren experimentals. I tots en porcions excesivament curtes i espaiades, sense res especialment sorprenent ni destacable.

Tornant ja a un lloc més informal que els dos d'abans, però que si que ens agradà molt, parlarem del ‘Forréttabarin’. Un local sense pretensions, on igual es pot prendre una copa que gaudir d’un saborós àpat. Allà ens trobàrem amb uns plats (almenys els tastats) plens d'honestedat, però també amb una bona dosi d'ossadia, i per tant ben interessants. En tastàrem quatre, a quin millor: salmó de fumat intens amb creïlla rostida i iogurt de wasabi; sopa tangy de llagostins ‘a la Robert`; clòtxines locals guisades amb vi, nata i porro (un clàssic local); i el lluç i cansalada magrosa de porc amb puré d’arrels d’àpi. Així que queda també assenyalat com a una bona recomanació...


L’última parada que comentem és la d’un dels imprescindibles cafès de Reyjavík: 'Sandholt Bakery', en aquest cas també amb excel·lent mostrari de pastisseria. Un d'aqueixos espais d’atractiu intrínsec i difícil d’explicar, però on hom pot deixar passar les hores lentament mentre gaudeix de les diverses especialitats, o d'una beguda calenta mentre veu pel finestral com passegen les demés persones per fora, o -perquè no?- amb un llibre a la ma, com el que també us proposem més avall.

dimarts, 4 de novembre del 2014

Ísland (1 de 3)


Camí de tornada d’Islàndia, aprofitem les hores del vol per començar a bastir un escrit amb el qual tractar de compartir aquells aspectes de la vesant gastronòmica que ens han resultat més interessants durant la nostra estada la Illa 'del Foc i el Gel'. Tot i això, en aquest cas considerem que paga la pena fer abans una breu introducció sobre aspectes generals de la gastronomia islandesa, i pot ser també una entrada sols gràfica amb algunes de les millors imatges que hem pogut prendre, així que ací va la primera part!
Molt sovint, el primer contacte gastronòmic
 amb els productes d'un país es té dalt de l'avió.

Pel poc que es coneix ací de la Illa de l'Atlàntic Nord, podríem pensar que allà s'alimenten bàsicament de baejo. -Però no! Com moltes vegades els tòpics no solen ser més que això.- Tot i que el peix sí és la base fonamental dels seus hàbits alimenticis, i que pesquen bona part del bacallà que es captura al món, no se’n mengen molt més de l’1% del que agafen. Efectivament, la pesca ha estat i continua sent el principal sector econòmic del país però almenys aquesta espècie no l'hem vista en cap carta dels restaurants per on hem passat. Sí hi ha, i molt bons per cert, altres tipus de peix com lluç, salmó (fumat, en cru o guisat), truita àrtica, 'eglefino', 'halibut' i altres especies més desconegudes per nosaltres, presentades de moltes de les formes possibles. Crida l’atenció el peix sec (que no salat) que venen embossat per tot arreu, com a mena d’snack, i el cridaner, i més difícil de trobar, hákarl (tauró curat), però tinguem en compte que tot açò és per la necessitat que han tingut de desenvolupar al llarg dels segles de subsistència en les dures condicions de l'illa, tot un ventall de tècniques per a la durabilitat d'aquests aliments pereceders.
'Fiskisúpa' (sopa de peix). Aquesta és de Langaholt, un lloc remot prop
 de la mar a la península d'Snæfellsnes, però n'he trobareu per tot arreu.

Pel que fa a la carn, l'illa està plena d'ovelles (i en menor mesura també de cavalls i vaques) i per tant aquesta és la que més s'ofereix enlloc. Per altra banda, si consultem informació sobre plats típics islandesos de carn, potser ens cride l'atenció la col·lecció gran de plats fets amb les vísceres del corder, i en especial el seu cap. Tot açò esdevé d'una època històrica on la fam colpejava sense pietat als habitants d'aquesta illa amb escassos recursos alimenticis, obligant-los així a aprofitar tot el que era potencialment menjable.

Continuant amb els productes carnivors, també es conegut el consum d'espècies avui amenaçades d'extinció (com puffin i/o balena), però al mateix temps tampoc es cert que hi haja un consum generalitzat, i de fet la major part d'aquests productes 'exòtics' se la mengen els turistes encuriosits. En definitiva, que cap d'ells (que són dels que més en parlen les guies turístiques) són de consum diari pels islandesos en general, encara que sí és cert que solen formar part dels àpats consumits durant la cel•lebració de Þorri (festa anual d'arrel vikinga).
Algunes de les especialitats locals esmentades ací.

Pel que fa als productes que si es consumeixen de manera habitual: ja hem parlat del peix sec, però hi ha també els làctics skyr i súrmjólk (presos sols, amb cereals, fruites roges o fruits secs), les llepolies de regalèssia són una constant, la cervesa local (Einstök, Víking, Gull, Kaldi,...) excel•lents totes les que hem tastat en varietat i en sabor, les omnipresents sopes (més bé cremes) de peix, els productes de pastisseria amb farina de sègol o d’altres orígens ben diversos, el xocolate, algunes algues, les arengades crues preparades amb diferents salses i les clòtxines com a més comuna de les preparacions de la mar en calent. 'Brennivín' literalment significa vi ardent, però amb aqueix nom es coneix a un destil·lat de creïlla aromatitzat amb comins, considerat com la beguda nacional i més conegut amb l'enigmàtic nom de 'La Mort Negra'.
Les pastisseries-café són de parada obligatòria, i les especialitats (dolces i salades) irressistibles.
Aquesta espècie de magdalena és de Sandholt, a Laugavegur, en ple centre de Reijavik.

No podem acabar amb aquestes generalitats sense parlar també de la forta implantació de la cultura 'fast food' estadounidenca, en especial pel que fa als Hot-Dog, herència (junt a les plaques ondulades de les cases) dels anys de forta presència allà de l'exercit d'USA. Però malgrat açò, i com que és una terra de forts contrasts, podem dir al mateix temps que aquest fet no es cap renuncia envers els productes propis. Els islandesos ens han semblat un poble satisfet de la seua tradició i idiosincràcia, aspectes que mostren amb orgull, que fan i deixen fer, alhora que també són molt amables amb els visitants. El que no accepten bé són les ingerències (foranies o no) en assumptes propis. -Econòmicament també ho han demostrat, amb la seua exemplar gestió i sortida de la crisi!-

divendres, 10 d’octubre del 2014

Tast de 26/09/2014. Vins blancs mallorquins monovarietals

Engegàvem la 7ena. temporada de tasts amb el que en feia 48, dedicant-lo a vins mallorquins, fets amb una sola de les varietats autòctones blanques d'allà: Giró Ros, Malvasia de Banyalbufar i Prensal Blanc (o Moll).
- Giró Ros: varietat documentada com a molt abundant a s'Illa pel S.XIX però que desaparegué i ha tingut que ser recuperada amb l'ajut dels cellers elaboradors dels vins ací tastats i un tercer (Ca'n Ribas). Recentment ja ha estat acceptada per les DDOO mallorquines. És un cep de vigor mitjà, amb una producció mitjana, al voltant de 2-3 quilograms/cep, de brotació primerenca i amb un període de maduració llarg. Dóna uns singlots grans, aclarits, de gra menut, solt i allargat, i d'un color groc rogenc quan està madur. Produeix un vi amb coloracions daurades i un bon potencial aromàtic, on sol dominar la fruita tropical. Té acidesa i graduació altes. 
- Malvasia: "Com tots los stats agueren acabat de dançar portaren la col·lació de matí: gingibre vert ab malvesia." "Com foren dinats, féu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvazia de Candia." Dues vegades anomena Joanot Martorell a aquesta varietat en "Tirant lo Blanch", la primera com a remei tonificant i curatiu, i la segona com a llepolia de sobretaula. L'origen de la varietat és incert, però tot apunta a la Grècia clàssica des d'on s'escamparia pels països riberencs de la Mediterrània. Així doncs, per una banda aquesta antiguitat i la seva extensió geogràfica gran ha anat originant l'aparició de subvarietats, i per altra la poca resistència a les malalties provocà la seua substitució progressiva en els conreus. Malgrat això, hi ha indrets on ha tingut un especial predicament, entre ells Banyalbufar, a la Serra Tramuntana on era el conreu extensiu del S.XVI, i des d'on hi ha documentades produccions per a l'exportació de fins a 250.000 l. Però a meitat del segle passat la situació era ben diferent, arribant-se a una situació límit com amb el cas d'abans, i a la vora de la seua extinció completa. Més tard, entre 1999 i 2005, l'associació 'Tramuntana Viva' va aconseguir dur a terme dos projectes finançats per la Conselleria d'Agricultura i Pesca del Govern i executats per la Universitat de les Illes Balears, on es van obtenir clons de Malvasia lliures de virus i amb unes bones característiques agronòmiques i enològiques, que ara són capaços d'oferir-nos dos dels vins d'aquest tast. El raïm de malvasia és menut i poc compacte. El gra és gros, tendre i ovoide, molt dolç i aromàtic.
- Prensal Blanc (o Moll): Varietat autòctona principal de la DO Binissalem, on obliguen a que el vins blancs duguen al menys la meitat d'ella. Cep d'alta producció i vigor. Brotació mitjana, fulles grans, dentades is amb presència de pèls. Raïm, llarg i solt. Graduació mitjana i baixa acidesa. Dóna uns vins de marcat caràcter fruitat, de color groc palla i bona estructura.

I amb aquests antecedents, anem ja amb els vins:
  • Capgiró 2013. Can Majoral. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Giró ros. Del conegut cantautor, Biel Majoral. Color groc palla, potent en aromes inicials on sobresurt la pinya, acompanyada de cítrics, herba acabada de tallar i ametlla amarga, més tard arriba la mel i les lleugeres notes de pastisseria. Pas per boca untós, amb estructura concentrada, equilibrat i saborós. Llarg, amb una bona sensació final on es compensen bé acidesa i dolcesa amb un lleuger record amarg que convida a beure’n de nou. El millor vi de la nit, i amb la millor relació qualitat preu per a quasi tots.
  • Torre d'Es Canonge 2013. Vins Toni Gelabert. DO Pla i Llevant. 100% Giró ros. Amb 4 mesos de criança en bóta. Color groc palla, aromes florals de rosa amb notable presència de la fusta des del primer moment, en evolució mostrà també ametlla amarga en el retronassal, i fum. Equilibrat en boca amb notable acidesa per a un final llarg.
  • Cornet 2013. Cooperativa de sa Malvasia de Banyalbufar. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Malvasia. Color daurat ben potent. Aroma d’albercoc barrejada amb una forta presència alcohòlica. Glicèric en boca amb estructura concentrada i un final dolç-amarg. -Qualsevol diria que és el mateix que havíem begut a Santi Taura cinc mesos abans!-
  • Juxta Mare 2009. Son Vives. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Malvasia. De color or vell, lluent. Aromes fruitats de codony i minerals (pols). En boca es mostrà complex i concentrat, amb un bon equilibri i harmonia.
  • Blanc de blancs 2013. Vinya Taujuana. DO Binissalem. 100% Prensal blanc. Groc pàl•lid. Aromes làctiques lleugeres. Pas per boca amable i sense complicacions, amb un final golós i lleugerament aspre. Part dels tastadors participants, optaren per aquest com a millor relació qualitat/preu.
  • 15 Mil Gotes 2013. 15 Mil Gotes. Vi de la Terra de Mallorca. 100% Prensal blanc. També, com el d’abans, de color groc pàl•lid i amb aromes lleugeres. Però més pla en boca i sense a penes estructura. Fàcil de beure.
Com a conclusió, podríem dir que si és van fer notar clarament els grups de parelles d’aquestes tres varietats, tot i que cadascú amb les seues característiques. El giró ros fou la que més agradà per la complexitat dels seus vins. La malvasia pot ser fou la més desconcertant, i el moll podríem considerar-la com la més impersonal, i probablement també més complementària amb altres.

divendres, 26 de setembre del 2014

D'enoturisme pel Penedés. ALBET i NOYA

Passar a finals d'agost per Sant Pau d'Ordals a per préssecs ja va convertint-se en una mena de tradició particular...
Enguany hem aprofitat per visitar un celler que hi ha ben a prop d'aquell indret: Albet i Noya
El celler té la particularitat de ser pioner en la implantació de conreus ecològics a l'Estat (des de mitjans dels 70) i avui dia tots els seus vins ho són. Ara, és un dels 14 cellers que han tret els seus escumosos de la DO Cava, creant el segell 'Clàssic Penedés' en un intent de guanyar qualitat i major reconeiximent. 

diumenge, 14 de setembre del 2014

"To France"

Re-escoltant la cançó de Mike Oldfield que interpretà Maggie Reilly ara fa 30 anys, i que hem escollit com a títol d'aquesta entrada, ens disposem a continuació a compartir algunes de les recomanacions trobades durant uns dies que hem passat més enllà dels Pirineus, recomanacions petites i plenes de senzillesa però amb molt de sabor i autenticitat.


Al bell mig de Tolosa, en la mateixa place du Capitole, hi ha un restaurant amb una sala centenària (1882) d'espectacular decoració entre Rococó i Art Nouveau, que per ella mateixa ja mereix una visita. El lloc s'anomena 'Le Bibent' ('el bon beure en occità) i en aquest escenari impressionant el xef Christian Constant comanda des de 2010 una cuina d'horari continuat des del matí a la nit amb una carta, per tant, ben variada. Allà són ben famosos els ous 'mimosa' de 'Mamie Constant', que no són més que ous farcits amb ventresca de tonyina, però el que de veritat ens agradà fou el 'Tartar de salmó i ostra amb gingebre' i les 'Creïlles caramelitzades farcides amb peus de porc'. 


Més amunt geogràficament, i ja endinsats en el Perigord, hi ha un poble anomenat Sarlat; ben animat degut tant a la seua bellesa i rusticitat ben conservades com als productes que li han donat fama: les nous i sobre tot els derivats de l'ànec. Resultava obvi, per tant, que el menú d'aqueixa parada anava a la recerca dels productes locals. I no ens equivocàrem en l'elecció: fou a l'Hotel-Restaurant 'La Couleuvrine', que ocupa una torre de defensa del S.XIII on gaudirem d'un àpat en el que hi hagué 'Grillets de canard', foie-gras, confit amb creílles 'Sarladisse', 'Cabécou' de Rocamadour i gelat de nous. El dinar tingué lloc dins d'una de les encisadores sales de l'antiga fortalesa i d'ell volem destacar el conjunt complet, tant per la seua qualitat com pel seu preu ajustat. A banda del famós mercat ambulant de dissabte, a aquest poble n'hi ha un fixe en un edifici situat a la place du la Liberté que paga la pena visitar, amb una bona gamma de derivats i conserves de l'ànec, formatges, embotits i altres productes que ens faran difícil pensar que no escollir.


Ja endinsant-nos al Pays de Loire, ens agradà molt la 'Salade du terrain' que trobàrem a 'Le Clipper', un cèntric restaurant de Blois, els rostits i el gelat de pastís de formatge de 'L'Affiné, a Tours i l'assortiment de quiches (vegetal, 'Lorraine', de cansalada magrosa rostida, de formatge i de flam) de la pastisseria 'Fournil du Chateau' a Chinon.

En aquest punt, caldria obrir un parentesi per parlar del celler que ens semblà més interessant entre els que varem tenir oportunitat de visitar: 'Domaine de la Charmoise', d'Henry Marionnet a Soings, en La Sologne, dins de l'A.O.C. de Touraine. Alla fòrem rebuts pel seu fill Jean-Sèbastien, amb qui coneguérem el treball rigorós que duen a terme, admiràrem les vinyes conreades com a jardins i ens contà algunes de les línies de treball actuals del celler mentre tastàvem el magnífic Sauvignon Blanc i distints negres de Gamay i Malbec. Ens manifestà el seu interès per la recuperació d'antigues varietats autòctones com la Romorantin, l'ús distingit amb vinyes de peu franc i l'elaboració de vins sense sulfits, tot això sense ús de bótes de fusta i amb l'objectiu de respectar al màxim l'essència del terroir i la varietat. - Però açò ho deixarem de moment ací, ja entrarem més en detall en algun dels tasts de la propera temporada que dedicarem als vins d'allà.-


De París sols anem a esmentar dos locals, o més bé dos moments, ja que més enllà de l'enorme variació d'oferta existent l'objectiu d'aquesta entrada és centrar-se en llocs senzills, fora de la llum de les estrels, però amb algun aspecte que resulte sorprenentment grat. El 'George V' pot siga la cafeteria més transitada de l'Avinguda de Champs Elysées, seure a una taula de les que donen a l'exterior ja constitueix per si mateix un espectacle per als sentits, però si al temps gaudim d'un 'café gourmand', que és com anomenen els francesos al café amb 'petit fours', el plaer ja resulta de primer nivell. L'altre lloc on situem un moment esplèndit és a 'Select Haussmann', braseria del bulevard homònim, a la mateixa vorera de Galeries Lafayette. Allà ens trobàrem molt ben acompanyats per un pianista, un clarinetista i per Cecília, una cambrera burgalesa ben simpàtica i eficient que ja ha perdut fins i tot e seu accent d'origen. El bar-restaurant practica una cuina senzilla i sense complicacions, però d'excel·lent relació qualitat-preu. Tastàrem la 'Bavette d'Aloyau' com a plat francés que no acaba de tenir èxit entre els turistes però si amb els locals, i ens encantà, i també una milfulles ben bona. Gaudir d'aquesta junt a un Calvados, mentre sonava la música i la gent anava ja buidant els carrers, pot ser siga un plaer que ens romandrà llarg temps a la memòria.


Als altres dos restaurants que esmentem no hi trobàrem cap plat que ens resultara especialment destacable però considerem que també són bones referències en el seu conjunt: al centre de Chartres, 'Brasserie des Changes'; i l'hotel-restaurant Evan, a Lempdes Sur Allagnon, ja en ple camí de tornada. La darrera parada a territori gal fou per tornar a visitar les coves de Roquefort, molt a prop de l'espectacular viaducte de Millau. La millor visita probablement siga la de 'Societé', però el formatge segurament no... -Per nosaltres, el 'Castelviel' de 'Gabriel Coulet' resulta insuperable!-

dimarts, 2 de setembre del 2014

Coques de la Marina

Aprofitem avuí per compartir un del vídeos de "Sol de Invierno" que ens ha agradat molt, el dedicat a la joia gastronòmica de la Marina Alta: les coques.
Bon profit!

divendres, 15 d’agost del 2014

Tast de 30/05/2014. Enate/Viñas del Vero

El tast que tancà la sisena temporada fou un recull d’alguns dels vins de dos cellers més grans i coneguts de la DO Somontano. A mode d’introducció podem dir que aquesta zona ha passat en pocs anys de gran desconeguda a ésser una de les més destacades en el panorama vitivinícola estatal, i això en gran part degut a projectes empresarials com els referits, que s’iniciaren a finals del anys 80.
Cal dir que a diferència d’altres zones, i alguna d’elles de molt a prop, ací no hi hagué una aposta inicial per les varietats autòctones, si no que més bé han estat les foranies qui s’han repartit el paper de protagonistes, almenys en la primera fase del desenvolupament comentat. Ara que per fi sembla haver ja una revalorització generalitzada de les varietats locals, els d’allà continuen sent encara i de manera general, vins d’ ensamblatge on els únics que solen destacar en solitari són els Chardonnay els Gewürtraminer. Però els nostres varen ser negres! Així que anem amb el tast:

  • Enate Tempranillo-Cabernet Sauvignon 2006. Enate. DO Somontano. Cupatge amb 70% de T. i 30% de C.S. amb pas per bóta de 9 mesos. Color  teula amb vora taronja de capa mitjana i llàgrima densa. Aromes de fruita roja i alcohol amb una evolució balsàmica. Concentrat mordent, punxenc i amb tanins densos. Resultava obvi que ja havia passat el seu millor moment.
  • Enate Cabernet Sauvignon-Merlot 2010. Enate. DO Somontano. Ensamblatge a parts iguals de les dues principals varietats bordeleses, amb pas per fusta de 6 mesos. Color robí de capa baixa. Aromes de vainilla balsàmics i mentolats. Gustós i concentrat en boca, llarg.
  • Viñas del Vero. Colección Pago El Ariño 2007. Viñas del Vero. DO Somontano. Monovarietal de Merlot amb 10 mesos de criança en roure francés. Color granat de capa alta. Aromes de xocolate i espècies que evolucionaren a tabac negre, molt aromàtic i varietal. Tanins picants, densos i espessos en boca, molt llarg.
  • Viñas Del Vero. Gran Vos 2006. Viñas del Vero. DO Somontano. Barreja de Cabernet Sauvignon i altres varietats sense determinar criat durant 18 mesos en bóta i tret al mercat com a Reserva. De color cirera picota, amb capa alta. Aroma complexa on destacaven les notes de cuir i especiades (pebre blanc) amb evolució làctica de mantega i caramels mastegables. Concentrat i sostés en boca, amb tanins potents
  • La Miranda de Secastilla 2009. Viñas del Vero. DO Somontano. La gamma Secastilla la fan servir en aquest celler per la col•lecció de vins que incorporen la Garnatxa, en aquest cas com a ensamblatge amb Syrah i Parraleta en proporcions no facilitades i amb estada de 8 mesos en roure francés. De color picota i capa alta. Poc aromàtic i molt alcohòlic en inici, guanyant després en complexitat on destacaven els aromes torrefactes i de caramel tofee. Com diria algun dels tastadors participants: -una bomba retardada!- Golós en boca alcohòlic i amb tanins potents. El de millor relació qualitat/preu.
  • Secastilla 2007. Viñas del  Vero. DO Somontano. Monovarietal de Garnatxa, amb 10 mesos de criança en roure francés.  De color picota, negra i ben coberta. Aromes complexes on hi trobàrem oliva negra, espècies (pebre negre), fruita negra especiats... que evolucionaren a altres més goloses (mantega, regalèssia,...) Sedós en boca, complementari, molt saborós, i ample de volum i tanins. Fou triat com a millor del tast.
  • Enate Merlot-Merlot 2003. Enate. DO Somontano.  Monovarietal amb 16 mesos de criança. Malauradament estigué defectuós i no anem a comentar-lo. Però si voleu llegir l'anyada 2007, la teniu ací.

dijous, 24 de juliol del 2014

Sopart-tast L’Escaleta-Valentín Zusslin 9/7/2014.

Als peus del Montcabrer en una fresqueta nit d’aquest juliol varem poder gaudir duna vetllada ben especial, amb els vins de Valentín Zusslin i el menjar i savoir-faire de L’Escaleta. Però anem per parts:


Valentín Zusslin és un productor de vins francès del Sud d’Alsàcia. La presentació va estar a càrrec de Marie Zusslin, traduida pel representant de l'empresa importadora, Hugo de Must of Wines s.l., i segons la informació facilitada són pioners en conreus biodinàmics entesos com a un element integrador més dintre de l'espai físic. Fins al punt que en l’actualitat estan fins i tot reintroduint els treballs del camp amb animals, com a mode de retrobar-se amb els orígens i de complementar altres aspectes de l’entorn que ocupen, ja que en la seua filosofia consideren totes les parts de l’ecosistema i habitat de manera conjunta.
Els seus vins gaudeixen de l’etiqueta d’agricultura biològica i molts d’ells no contenen ni sulfits. També poden presumir de ser la 13ena. generació de la seua família que conrea el ‘Domaine Zusslin’ des de 1691, format ara per les finques: 'Bollenberg', 'Clos Liebenberg' i 'Grand Cru Pfingstberg'.


A L’Escaleta no caldria presentar-los, però per si encara hi ha algun lector que no els coneix, podríem dir que són un restaurant de Cocentaina amb més de 30 anys d’història que actualment compta amb una estrela Michelin.
Un local que ha sabut adaptar-se al pas del temps i que ja ha assolit de manera ben enriquidora el primer relleu generacional, que ha deixat la cuina en mans de Kiko Moya i la sala en les de Alberto Redrado. En ell es practica una cuina d’autor ben arrelada al lloc on estan, que té en compte a parts iguals les tendències més innovadores i actuals de l’alta cuina i els productes que els dóna la terra amb el del llegat històric que els acompanya.
Tot això, en plena comarca del Comtat, en la vesant Sud-Oest d'on neix la Serra de Mariola, i en un entorn on tots els detalls estan pensats en aconseguir el màxim gaudi del comensal.


Pel que fa al sopar-tast, fou una combinació on el restaurant va intentar aproximar-se als vins presentats amb propostes culinàries que els complementaren, enriquint-se mútuament les parts enològica i gastronòmica. Fou una barreja de plats que formen part de la carta actual amb altres pensats a posta i els comentaris, que no faltaren al llarg de l'àpat, foren el millor testimoni de que s’aconseguí plenament.
A la imatge que continua a aquest paràgraf hi han tots els plats, amb els vins que es serviren, i per tant no anem a repetir-nos enumerant-los, però per esmentar els que més ens varen agradar, parlarem de la crema de mostassa, contundent i atrevida; i l’anguila fumada, saborosa i molt ben acompanyada. –Això, si! Tot, amb permís de la mantega de romer i el pa de la casa...-
Respecte als vins, els dos de Riesling foren a nivell personal els que més m’agradaren. Menció apart mereix també el formatge Rufino, d’Extremadura, per davant dels tres d’Alsàcia, des del meu punt de vista, i la falsa Tatin, aquesta acompanyada per un vi extret de vinya afectada amb Botritis, que sols elaboren molt de tant en quant.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Tast de 28/03/2014. Vins de Canàries.

Poc a poc anem acabant amb els tasts que se'ns havien quedat endarrerits: Tot i que els vins més reconeguts de les Illes Canàries solen ser blancs, i en especial els Malvasia, el tast de març estigué dedicat a conèixer també alguns dels negres que es fan allà. I és que hi són 7 illes, però –ni més ni menys que deu denominacions d’origen!: Abona,  Tacoronte-Acentejo, Valle de Güímar, Valle de La Orotava, Ycoden-Daute-Isora, El Hierro, La Palma, Lanzarote, Gran Canària i La Gomera (les cinc primeres són de Tenerife). Malgrat aquesta diversitat, que hi ha qui l’assenyala com un problema gran d’identificació en el mercat, els vins canaris sempre han tingut una comercialització complicada fora de l’arxipèlag. I de fet, suplir aquest desconeixement  fou un dels reptes marcats per l’organitzador d’aquest tast.
Entre les particularitats que caldria destacar de la viticultura canària hi haurien: la gran diversitat dels micro-climes i sols ocupats (composició, orientació, altitud, orografia,...), els models de conreu desenvolupats moltes vegades per fer front a unes condicions climàtiques i edafològiques ben dures i l’inexistència de fil•loxera.


  • Ariana 2011. El Grifo.  DO. Lanzarote. Cupatge de 70% Listán i resta de Syrah procedents de vinyes criades, com és tradicional en algunes zones d’allà, baix la cendres i els abrics de la pedra volcànica. Pas per bóta de 4 mesos. Color granat de capa mitjana. Aromes minerals, de fruitetes roges, de fullaraca i fongs. Evolució del conjunt a aromes de xocolata i galetes. En boca es torna a notar la mineralitat, una mica punxenc, de volum ajustat i tanins suaus.  Sensació  final de lleugera amargor. El vi que més va agradar de la nit i el considerat de millor relació qualitat/preu.
  • Cráter 2011. Bodegas Cráter. DO. Tacoronte-Acentejo.  Barreja de Listán Negro (70%) i Negramoll criades en fusta durant 6 mesos. Color granat de capa baixa. Aromes balsàmiques i especiades. En boca es manifesta també una mineralitat potent i l’estructura punxenca tot i que de final un poc insípid. Acidesa que li dona frescor.
  • Vino de parcela “La Solana 2011”. Propiedad Vitícola Suertes del Marqués. DO. Valle de La Orotava.  Monovarietal fet exclusivament amb Listán Negro de vinyes de més de 100 anys i plantades amb la curiosa tècnica del Cordón Trenzado. Criança de 12 mesos en roure francès. De color teula de capa baixa, les primeres sensacions olfactives ens traslladaren a l’obertura d’un armari molt antic on algú havia deixat oblidada una bronja de gesmil. Aromes, per tant, florals de flors de tocador entre seques i músties però també de fruita madura. Tot acompanyant a aquests primaris, altres de resina cuir i carn, que evolucionà cap al tabac.
  • Tintilla 2006. Bodega Viñátigo. DO. Ycoden-Daute-Ysora.  100% Tintilla amb 12 mesos de pas per roure francès. El color amarronat ja ens avançà el que més tard ens diria el nas i confirmaria la boca: Defectuós!
  • Tanajara 2008. Bodegas Tanajara. DO. El Hierro. Monovarietal de Verijadiego prefil•loxèrica, amb criança de 6 mesos en bótes franceses. Color ataronjat de capa baixa. Aroma de fruites de licor i laca d’ungles. Retro-nassal especiat (nou moscada i pebre rosa). Sabor exòtic i molt mineral amb sensació final abocada.
  • Candio 2010. Propiedad Vitícola Suertes del Marqués. DO. Valle de La Orotava. 100% Listán Negro amb 16 mesos de criança. Color picota de capa mitjana. Aromes minerals i de tinta xina. Sostés i gustós en boca.

dimarts, 1 de juliol del 2014

De cellers (estiu 2014). Bodega El Angosto

Novament hem tornat a fer una escapada enològica, però ara ens ha semblat que tot el que podríem dir es quedaria curt al costat de la bellesa del lloc en qüestió, així doncs: -Gaudiu les imatges! Ja continuarem parlant de vi...
Sortint d'Ontinyent cap a Fontanars, ens trobem a la vora dreta de la carretera, una casota que de ben segur serà capaç de cridar l'atenció de qualsevol viatger...

diumenge, 8 de juny del 2014

Tast de 28/02/2014. Triant, triant...

El segon dels tast dels 'endarrerits' estigué dedicat a una tria personal que l'organitzador de torn feu recolzant-se en l'elecció d'alguns dels personatges més reconeguts de la viticultura i sumilleria a arreu de l'Estat. Així doncs, ja es pot deduir que més que un tast per conèixer coses noves o aprendre sobre algun dels aspectes en que ens solem fixar ací, fou més bé un gaudi (o festival) de grans vins -Per què sí!.

  • Macán Clásico 2009. DOQ Rioja. Bodegas Benjamín de Rothschild & Vega Sicilia. Fruit de la col·laboració d'aquests dos gegants econòmics i prestigiosos elaboradors, neix aquest Rioja amb vocació de clàssic. 100% Tempranillo amb 15 mesos de criança, de color cirera i ben opac i glicèric. D'aromes espectaculars i intenses, amb matolls, fruita madura, olives negres i fusta. Evolució gololosa de xocolate, tofee i regalèssia. Complementari en boca de volum ajustat i persistència mitjana.
  • Santa Rosa 2009. Bodegas Enrique Mendoza. DO Alacant. 70% Cabernet Sauvignon, 15% Merlot i 15% Syrah amb pas per bóta de 17 mesos. Color cirera de capa alta i aspecte dens. Aromes de pruna, làctics, de xocolate blanc, coco i cuir. Concentrat en boca, ample i de tanins suaus. Final llarg i fresc.
  • Font de la Figuera 2010. Clos Figueras. DOQ Priorat. Cupatge de Garnatxa, Samsó, Syrah i Cabernet Sauvignon amb 12 mesos d'estada en roure francès. Color robí i capa mitjana, amb aromes on sobre-surten els de nabiu, càmfora i sobre tot de carn. Saborós i amb estructura concentrada, ample i molt llarg.
  • Algueira Merenzao 2011. DO Ribeira Sacra. Monovarietal de Merenzao amb 12 mesos de criança. Color ataronjat de capa baixa. Amb aromes fruitats de magrana i cítrics, on destacava l'aranja i també la fruita en licor. Simple i lleuger dins de la boca, estret i insípid. Mitjà de durada,  però sobre tot molt desconcertant...
  • Porrera Vi de Vila 2010. Celler Vall Llach. DOQ Priorat. Barreja de 70% de Samsó i 30% de Garnatxa amb 16 mesos d'estada en bóta. Color picota de capa alta. Amb aromes molt minerals (pissarra, pols,...), d'eucaliptus i carnoses. Amb evolució a tofee i pa torrat. Concentrat i equilibrat en boca, de volum global, amb tanins sedosos, saborós i molt llarg.
  • PSI 2011. Dominio de Pingus. DO Ribera del Duero. 100% Tinto fino. El menut de casa, dels de Peter Sisseck. Amb color cirera de capa alta, aromes de clau i...alls? Sostés i ample.

divendres, 16 de maig del 2014

Tast de 31/01/2014. De nou per Toro...

Tot i que amb retard, en les properes setmanes intentarem posar-nos al dia amb els tres tasts que se'ns varen quedar endarrerits i sense comentar... I aquest és el primer!
Ni una, ni dues. Ja era la tercera vegada que ens apropàvem a aquest D.O. i amb aqueixos antecedents, hom pot entendre que passem directament als comentaris, sense més preàmbuls que el parell d'enllaços als dos precedents 27/11/2009 i 26/10/2012.

  • Románico 2011. Teso La Monja. El vi més bàsic de l'aventura dels Eguren per Toro, amb 6 mesos de criança en roure francés. De color picota i capa mitjana, dens i glicèric. Molt aromàtic, amb predominis florals de roses i minerals de pissarra junt als fruits rojos. Evolució d'aromes làctiques ,sobre tot xocolate, junt a una forta presència alcohòlica. Punxenc en boca, de volum ajustat i tanins espessos que deixen una certa sensació d'amargor. Llarg.
  • Gran Colegiata. Reserva 2005. Bodegas Fariña. El reserva del gran elaborador de Toro, amb 18 mesos de pas per roure americà. De color teula, capa baixa i amb vora clara ataronjada, mostra de la seua edat. Aromes de fullaraca i balsàmics de pi. Lleuger, de tanins suaus i duració mitjana.
  • Tardencuba Autor 2008. Amb aquest nom tan carregat d'intencions es presenta aquest vi fet amb vinyes pre-fil·loxèriques i criat durant 15 mesos en bótes de roure francès. Color picota, de capa mitjana. D'aromes complexes, mostrant primer notes vegetals de matolls i xampinyons (com si estiguérem buscant esclata-sangs) i després de mentol, caixa d'havans i tabac. Concentrat en boca i equilibrat al hora, ample i saborós. Llarg.
  • San Román 2010. Fruit de la incursió a Toro del prestigiós i ben conegut Mariano Garcia (Mauro), naix aquest vi com a referent del seu celler d'allà, amb 24 mesos de pas per bóta. De color picota, amb capa mitja-alta. Aromes intenses de menta, fruita madura, tinta, tofee, garrofa,... -Una meravella!- En boca, mostrà un caràcter complex i bon volum, amb tanins suaus i llargs.
  • Matsu 2009. Amb aquest nom d'inspiració en la filosofia nipona, es presenta el projecte a Toro del Grup Vintae, amb un màrqueting i estètica tan impactant i innovadora com la ja emprada en altres llocs on estan presents. De vinyes centenàries i amb 16 mesos de criança en roure francès. Color cirera de capa mitja-alta amb vora rosada, dens. Aromes goloses de mel i espècies (canella, vainilla), amb notes fumades i carnoses. Bona evolució. Concentrat, ample i de tanins sedosos. Final molt llarg i dolç, però ben compensat amb bona acidesa. Fou el que més agradà de la nit.
  • Pintia 2007. Bodegas y Viñedos Pintia. El vi que Vega Sicília fa a Toro té 13 mesos de pas per fusta (70% Nevers i 30% Americà). Color cirera de capa alta. Mostrà primer aromes de cacau i floridura, evolucionant a altres més balsàmics (oli de ginebre) i animals (carn). Complementari en boca, equilibrat, sedós,  gustós i llarg. A diferència del d'abans, l'evolució no li pegà massa bé.
En definitiva va ser un tast amb bon nivell, on com haureu pogut comprovar, la majoria són la incursió a Toro de cellers o enòlegs de gran renom; I es que com ja ens ho preguntàvem (i contestàvem) al post dedicat a Dominio del Bendito:  -Que tindrà Toro que la majoria dels productors de prestigi acaben interessant-se per ella?

divendres, 2 de maig del 2014

De cap de setmana per Mallorca

Fa unes poques setmanes hem tornat a estar a l'illa gran de les Balears; una estada que sempre ens reporta sensacions molt especials, i que per tant considerem del tot recomanable en si mateixa, sobre tot si evitem els mesos d'afluència turística massiva. Però deixant de banda açò i centrant-nos en el que ací ens sòl ocupar, també hem viscut algunes experiències eno-gastronòmiques que considerem que val la pena compartir.

Butxet Viticultors S.A.T. El recorregut que hi va de Marratxí a Muro sense tocar autovia està farcit de camins des d'on es pot gaudir d'uns bons paisatges de la plana mallorquina. Bancals d'oliveres, de garrofers i de correus efímers barrejats amb vinya (no oblidem que durant aquest trajecte travessem les DDOO Binissalem i Pla i Llevant). Però una vinya que sembla un jardí immens, tota sobre espatllera i amb un traç de rectes perfectes, aparentment molt ben treballada.
El celler on estiguérem fou el dels Butxet, i allà fórem rebuts per Llorenç Perelló, el Butxet fill, qui ens ensenyà la vinya jove que envolta el celler i les instal·lacions on fan els seus vins. Ens parlà de la bondat del microclima on estan, afavorit per la regulació tèrmica que exerceix S'Albufera de Mallorca, ben pròxima al celler. També ens contà que han optat per les varietat autòctones blanques però que han preferit les foranies pel que fa a les negres, que segons la seua opinió donen millors resultats. I en quant a la comercialització, de com els productes balears tenen un valor afegit a països com Alemània per eixample, però no a la resta del Estat Espanyol, on son vists com un simple competidor més. Que amés a més està desfavorit pels condicionaments logístics de la insularitat, que no fan més que encarir el producte.
Durant la visita ens oferí tastar dos dels seus cinc vins: el 'Va de blanc 2012', cupatge de Giró Ros (50%), Prensal Blanc (40%) i resta de Chardornay i Viognier, amb una petita proporció d'aquests criada en bóta durant 9/12 mesos. Segons ens contà, la intenció és aconseguir un vi que combine la frescor, mediterraneïtat i bon beure amb la complexitat i l'elegància. Des del nostre punt de vista ho aconsegueix molt bé, i per tant ens agradà moltíssim. No podem dir el mateix del Cabernet, ni del Merlot que tot i ser uns vins més que correctes, no els hi trobàrem cap aspecte especialment destacable.

Sa Fonda, Muro (tradició mallorquina). Dit pels propis illencs, Muro (6.963h.) és un dels pobles on millor es conserven algunes de les tradicions mallorquines. Al mateix centre de la vila i junt a l'espectacular església parroquial, o Antic Convent dels Mínims, hi ha un lloc discret pel viatger on poder gaudir part d'aquesta essència mallorquina pel que fa a la seua vessant gastronòmica: frit de matança, frit mariner, llengua amb caparres, anguiles frites amb salsa, xulles al caliu, caragols, 'caminantes',... son alguns dels plats dels que hi poguérem trobar.
A més d'aquestes preparacions, el local és d'estètica simple i no té cap atractiu especial, llevat de la graella de llenya, i el servei de taula és ben senzill però els seus plats són ben honests i plens d'autenticitat. Així doncs, una visita per ací potser siga una bona manera d'iniciar-se en les especialitats locals.


Santi Taura, Lloseta (el secret de l'èxit). Al bell mig de Lloseta (un municipi d'interior de menys de 6.000 h.) hi ha un restaurant gastronòmic que sempre està ple. Mentre molts dels cuiners locals que presentaven ofertes similars han tingut que emigrar a zones més turístiques, o fins i tot tancar el negoci, Santi no pot abastir la totalitat de les reserves sol·licitades... -Per què?- Allà anàrem, a conèixer el secret de l'èxit: i ens trobàrem un local ple fins la bandera, com ja hem dit, i sense carta, on sols es serveix un menú gastronòmic únic que canvia setmanalment, amb aperitiu, 3 entrades , 2 principals, postres i café amb petit fours, cadascun amb el seu servei, per un ajustadíssim preu de 33€.
Santi no és el primer que treballa amb aquesta fórmula, quelcom que ben mirat suposa un fum de avantatges: permet ajustar preu per economia d'escala i estacionalitat de productes, fa que el propi xef es puga ocupar d'atendre personalment als comensals amb més tranquilitat ja que suposadament el gros de la feina ja està feta i no s'espera cap sorpresa ni entrebancs. Per tant, és tracta de cuina de mercat, ben feta i creativa però ben arrelada amb productes i inspiració en la tradició mallorquina, amb un toc especiat ben marcat (anís, fenoll, cilantre,...) que els imprimeix la personalitat de l'autor.  I així doncs, fem una repassada al menú que ens tocà a nosaltres, fent uns breus comentaris a peu de foto a diferència d'altres vegades, ja que no serà probable que algun lector es trobe amb el mateixos plats.