dimarts, 28 de febrer del 2012

Tast de 24/02/2012. La Garnacha Tinta, Peluda y Tintorera. Mítica y Legendaria.

Amb aquest títol tan expressiu se'ns presentava el tast que en fa 28 entre els que ja duem organitzats. Un nou i suggeridor viatge als territoris del 'Imperio de la Garnacha', tres anys justs després del primer, i sobre-passant ara el Campo de Borja, per tastar garnatxes d'altres indrets i denominacions d'orige d'Aragó, amb un altre punt de connexió entre ells; tots són monovarietals (100%) de vinyes velles, amb rendiments molt baixos.


Tot i que una de les característiques principals de la garnatxa és el seu potent i concentrat color, ens hem vist obligats a renunciar a comentar la fase visual ja que les condicions lumíniques no ens varen permetre fer-ho dignament. -Una llàstima!-

Muret Azul 2008. Bodega Vinae Mureri. V.T. Ribera del Jiloca. Monovarietal sense envelliment en fusta. El primer dels vins estava defectuós i per tant no es comenta. El que primer pareixia un excés de sulfurós en lloc de desaparèixer es va agreujar donant olor de sulfhídric i Brett.
Garnacha Centenaria 2009. Bodegas Aragonesas. D.O. Campo de Borja. Monovarietal amb 3 mesos de pas per bota. Aromes químiques d'èter a primer cop, gens molestos, que prompte es dissiparen donant lloc a notes minerals i de cuir, i evolucionat més tard a regalèssia. En boca, dens, vellutat amb tanins integrats, harmònic i estructurat. De llarg final.
Baltasar Gracian Garnacha Viñas Viejas 2009. Bodegas San Alejandro. D.O. de Calatayud. Monovarietal amb 10 mesos d'envelliment en fusta. Molt aromàtic; fruitat i especiat amb evolució posterior a regalèssia, també. Fresc i compensat a la boca, amb una agradable asproreta final. Una opció molt recomanable.
Coto de Hayas Reserva 2006. Bodegas Aragonesas. D.O. Campo de Borja. Monovarielat amb 15 mesos de pas per bota. Gran complexitat aromàtica amb notes minerals, de tinta xina i cafè; conjunt que evolucionaria cap a l'aroma del xocolate a la tassa. En boca, equilibrat i ampli, de tanins redons i llarg final. La millor relació qualitat/preu.
Aragonia Selección Especial 2008. Bodegas Aragonesas. D.O. Campo de Borja. Monovarietal amb 8 mesos d'envelliment en fusta. Aroma molt mineral i floral (violeta), de cuir, fruits rojos i cacau. Molt saborós i ample en la boca.
Secastilla 2005. Viñas del Vero. D.O. de Somontano. Monovarielat amb 10 mesos de pas per bota. Complexe amb molta frescor i riquesa expressiva; llevats, cuir, fruita roja, mineralitat (grafit), matolls, vainilla. Ja en boca, tanins voluminosos i integrats lleugerament astringents, amb cos, carnós i potent. Sens dubte, el millor de la nit.

Per compensar la botella defectuosa s'en obri una de Fagus 2006, un vell conegut, que va acompanyar perfectament el gaudi d'un sopar expresament pensat per l'ocasió:

diumenge, 19 de febrer del 2012

De paella (5). Arròs amb conill i caragols

Continuem amb la colecció i la que presentem avui és una paella de les comarques del Sud d'Alacant i de terres murcianes. Els ingredients són molt senzills, com podreu comprovar, i el secret està en que deu fer-se extremadament fina.
Adjuntem un vídeo de Rafael G. Santos amb la seva preparació a Casa Paco Gandia, del Pinós, qui gaudeix de gran fama entre els aficionats a aquest plat, on veureu que es cou apart i la fan a foc de llenya molt viu. Per la nostra banda, no l'haviem tastada mai però ens va sorprendre molt agradablement i us animem a fer-la.
Vicent Torres 6/11/2011

dissabte, 11 de febrer del 2012

PA


Avui m'han tornat a vendre dures les ensaïmades,... -I aquesta si serà la última vegada!- És indignant que alguns forns tradicionals, sempre tan queixosos amb el pa precuit, en lloc d'esforçar-se per millorar els seus productes s'hagen pujat al carro de la pastisseria congelada i que damunt d'això, en una actitud d'avarícia extrema, no siguen capaços de tirar els sobrants, amb el marge de benefici tan ampli que tenen.
No és cap novetat dir que des de que el vi ja no es fa amb els peus ni el pa amb les mans, el primer ha sortit guanyant molt, tot al contrari que el segon. Per això i per l'argument del paragraf anterior sobre alguns forners, que no tots, continua sent cada vegada més difícil trobar un pa de vertadera qualitat. Per altra banda hi ha un ressorgir d'entussiastes del pa, i alguns d'ells fins i tot s'animen a fer-ne a casa, quan l’estressant ritme de vida actual ho permet. No cal recordar que per fer pa sols fan falta dues coses, millor dit tres: la primera són unes matèries primeres que estan a l'abast de tothom i són molt barates, la segona temps i la tercera són les ganes, com per a tot en la vida.
El fet succeït avui ha estat més bé una escusa per publicar aquest escrit, que ja estava mig embastat. I és que fa unes setmanes va arribar a les nostres mans un regal molt especial, que des d’ací tornem a agrair com ja ho férem personalment. No era la primera vegada que rebíem un pa fet a casa, però per algun motiu aquesta vegada se'ns va despertar el ‘cuquet del pa’, d’aqueixa aparentment simple però molt difícil tasca de fer pa per qui vulga aconseguir resultats mitjanament meritoris. Curiosos com som, ens varem documentar sobre el tema, del qual siga dit de pas teníem un desconeixement prou ampli, trobant un magnific llibre que ens sentim obligats a recomanar; “PAN” de Xavier Barriga, qui amb un text directe i sense complicacions es capaç d’atrapar i guiar amb professionalitat alhora que senzillesa als més novells que s’hi aventuren a pastar.
A hores d’ara ja tenim massa mare en procés de creació i el cap de setmana passat, en que el fred convidava a no sortir, varem poder gaudir de la primera fornada de prova. No ens va sortir com esperàvem en quant a textura, però es deixa menjar encertadament i el sabor si s’ho val. -Serà qüestió d’anar millorant!- Ja ens havien avisat: “Alerta amb el pa, que enganxa!” Enganxa la seva preparació però també el gaudir d'una bona llesca on hi cap l'oli, una altra de les tres pates de la tan lloada dieta mediterrània. -Però d'això ja en parlarem un altre dia...-

dimecres, 1 de febrer del 2012

Tast de 27/01/2012. Gallecs i negres


Quan parlem de vins de Galicia, de seguida se'ns venen a la ment algun dels seus coneguts blancs com l'Albariño de Rías Baixas, la Treixadura de Ribeiro o el Godello de Valdeorras,... Però allà també es fan vins negres i per saber com són varem dedicar el darrer tast a alguns dels més representatius de les quatres D.O. aurienses.
En general, parlem d'uns vins molt aromàtics i fruitosos (de vegades també herbacis), frescos, lleugers d'estructura i de molt bon beure. Vins amb criances pràcticament inexistents on la Mencía és la ‘reina’, a soles o amb varietats autòctones molt poc conegudes i on les diferències també venen marcades pels altres components de terroir; el clima i la geologia de la província d'Ourense:
  • Al Nord, la Ribeira Sacra, a les empinades vores del del Miño i Sil. De climatologia i sols variables segons les cinc subzones, entre pissarrosos i granítics.
  • Al NO, Ribeiro, ocupant les valls del Miño, Avia i Arnoia amb clima Atlàntic i sòl arenós de base granítica.
  • Al NE, Valdeorras, junt al llit del Sil i els seus afluents amb un clima Atlàntic de influències mediterranies i sòl també molt variable.
  • I al Sud Monterrei, a la vora del riu Támega, amb el clima Continental més sec i mediterrani de Galicia, de sòl argilós però també amb zones pissarroses i arenoses de granit.

RECTORAL DE AMANDI MENCÍA 2008. Bodegas Rectoral de Amandi. D.O. Ribeira Sacra. 100% Mencía. De color granat i capa mitjana. Aroma molt afruitada i floral, carnós i lleugerament ensofrat. Sensacions de mineralitat en el retro-nassal i marcat final de dolçor en boca.
VERDES MATAS 2009. Adega Pena das Donas. D.O. Ribeira Sacra. Mono-varietal de Mencía. Grana violeta amb la vora rosada. Aromes minerals i sobre tot alcohòliques. Ja en boca, compensat i també molt golós, però curt.
SAMEIRÁS TINTO 2008. Adega Sameirás. D.O. Ribeiro. Ensamblatge de Brencellao (20%), Caíño (30%), Mencía (20%) i Sousón (30%). De atractiu color violeta, glicèric i dens a la vista. Aromes fruitoses i florals però sobretot especiades, amb evidències de clau i pebre. Complet, saborós i durador. Bona relació qualitat/preu.
GABA DO XIL MENCIA 2009. Compañía de Vinos de Telmo Rodríguez. D.O. Valdeorras. 100% Mencía. Color picota amb la vora morada. Aromes de cirera madura, de cafè torrefacte i balsàmics. Redó, golós amb l'acidesa molt ben integrada i amb un final que deixa la boca amb records de regalèssia i eucaliptus. El millor, per relació qualitat/preu.
ALANDA TINTO 2008. Bodega Quinta da Muradella. D.O. Monterrei. Coupatge amb un 90% de Mencía, 7% de Garnacha Tintorera i resta de Bastardo i l’escassíssima Grand Noir, envellit en botes de roure durant 13 mesos. Color cirera picota amb capa alta. Aromes especiats amb notes minerals i balsàmiques. Equilibrat, glicèric i molt fruital en boca.
LALAMA 2007. Dominio do Bibei. D.O. Ribeira Sacra. Fet amb 91% de Mencía, 6% de Garnacha i 3% de Mouratón, i criança de 20 mesos en roure. Granat de capa alta, molt espès també. Aroma inicial de taronja amarga que en perdre força deixa pas a altres florals, especiats i dolços sobre un fons terrós. Tanins madurs, fresc i fruitós. El millor de la nit per a quasi tots.