diumenge, 24 d’abril del 2011

Mones de Pasqua

Diguem d’algú que es passa el dia pensant en la Mona de Pasqua, quan està molt distret, sense posar atenció en el que li diuen, o fan. Aquesta frase feta, potser ens dóna idea de què idíl·lica pot resultar la imatge de la “Mona de Pasqua”; una tradició que simbolitza que ja s'han acabat la Quaresma i les seves abstinències, ... entre altres coses.
Amb el pas de l'hivern a la primavera s’evidència el renaiximent de la natura, i de la vida en ella. Ja des d’abans de la nostra era, les cultures mediterrànies celebraven el principi de la primavera amb una festa de diversos dies, durant la primera lluna plena. La Pasqua, que ja era una de les principals festes jueves amb la qual es commemorava la fugida d'Egipte, va passar a ser amb el cristianisme la de la Resurrecció de Crist, la més solemne i antiga de les festes de l'Església. Es tracta d’una festa de data variable en el nostre calendari, per dependre del calendari llunar, que és celebra des del Concili de Nicea (any 325) “el primer diumenge després de la primera lluna plena que seguix a l'equinocci de primavera”- o siga entre el 22 de març i el 25 d'abril, com a molt prompte o molt tard-.
Per altra banda, l’ou és el símbol còsmic de la fecundació i la creació en quasi totes les cultures, l’engendrador de la vida. Des de sempre, les ofrenes i àpats amb ous formen part dels ritus primaverals que com hem referit dalt celebren la renovació de la natura. Ja en moltes cultures de l’antiguitat l'ou simbolitzava naixement i resurrecció. Els egipcis soterraven ous en les seues tombes i els grecs els col·locaven sobre les sepultures. Els romans van encunyar el proverbi “tota vida procedix d'un ou” i la llegenda assegura que Simó el Cirenaic, que va ajudar Crist a traslladar la creu fins al Calvari, tènia com a ofici el de venedor d'ous. Per tant, quan l'Església va començar a celebrar la Resurrecció no va haver de buscar molt lluny per a trobar un símbol d’aquesta. L’ou de les mones representa, per tant, el principi de la vida i serveixen també als cristians per explicar el misteri de la resurrecció de Jesucrist.


La mona és un obsequi que es fa als xiquets per Pasqua. L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic destinat a marcar el pas del temps en la persona. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols, però també és costum regalar la mona als néts, nebots i fins i tot als fills.
La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolate i/o llonganissa seca. Tot i que en molts dels indrets on és tradicional (Catalunya, Franja de Ponent, País Valencià i Múrcia) s’ha produït una evolució en les mones per arribar a convertir-se en petites obres d’art, al País Valencià i Múrcia encara es manté la forma original d'un tortell amb l'ou dur damunt.
Els ingredients emprats en la confecció de la mona són els mateixos per tot arreu: ous, oli, aigua, sucre, rent i farina, a més dels anisets per adornar, variant de poble a poble i de persona a persona les quantitats dels ingredients, la forma de treballar la pasta, el foc, el punt de cocció, ... i tots els aspectes que no poden ser absolutament mesurats i controlats, i que fan de cada plat de la cuina no industrialitzada un plaer efímer i irrepetible.
La mona és consubstancial amb la Pasqua, i es menja per berenar en una eixida al camp amb els amics o la família. És costum, abans de menjar-se l’ou, trencar-lo sorpresivament en el front d'un amic o amiga. El ritual mana dir en veu alta la dita:
Ací em pica,
ací em cou,
per ací em menge la mona
i ací et trenque l'ou.

Però “l’abundància mata la fam”, i en l'actualitat quan arriba Pasqua els xiquets ja fa un mes que estan farts de menjar mones, moltes d’elles industrials. A més a més com que la demanda es tan forta i puntualment localitzada en un dia concret, quan arriba pasqua no sempre les mones estan com deurien, de manera que malauradament poques o no cap són les il·lusions que aconsegueixen despertar entre els destinataris. La solució d’açò és senzilla; cal esperar a Pasqua per menjar-se la mona i encomanar-la en un forn d'absoluta confiança.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Tast de 15/04/2011. Vins de guarda. Pagos Marqués de Griñón.

Començarem explicant que és un vi de guarda, dient que és un vi de criança fet mitjançant un acurat i exhaustiu procés d’elaboració, on s’ha buscat que les característiques organolèptiques continuen evolucionant per molt de temps, una vegada embotellat. Per tal que açò siga possible deurà haver-se recollit el raïm amb una maduració òptima, havent aconseguit el vi una excel·lent estructura polifenòlica, a més a més de forts tanins, graduació alcohòlica superior a 13º i un bon grau d’acidesa. Podem saber si un vi és apte per a guarda si som capaços d'interpretar la seva fitxa tècnica.
Els vins d’aquest darrer tast eren dels pagos de la Familia Marqués de Griñon, per la qual cosa caldria explicar també que 'de pago' és un vi de qualitat que procedeix d’un terreny singular, on el clima i el sòl li aporten unes peculiaritats molt determinades. En aquest cas parlem d’una finca que pertany des de 1292 a la mateixa família, actualment representada per Carlos Falcó; sens dubte el més visionari dels vinaters de l’estat: pioner en la introducció de varietats estrangeres, importades clandestinament durant els anys setanta, pioner en la modernització dels conreus de la vinya amb la introducció entre altres millores del reg per goteig localitzat, espatlleres i sensors de control hídric a cada planta i pioner també en aconseguir el reconeixement com a Denominació d’Origen pròpia per a aqueixa finca (o pago) que pertany al terme municipal toledà de Malpica de Tajo, el ‘Dominio de Valdepusa’.
Dit açò, anem amb els vins…


Domínio de Valdepusa. Petit Verdot 2003. Vi monovarietal amb criança de 12 mesos en bota. Molt aromàtic ja en el moment de servir-lo. Color cirera picota d’alta capa i densitat. Aromes de fruita molt madura (cireres, mores, …), molt complexe amb notes florals de violeta, mentolades pròpies de la varietat, cacau i vainilla. Tanins potents i madurs, concentrat i persistent amb records de cedre en el retro nassal, saborós i lleugerament astringent però d'agradable final vellutat.

Domínio de Valdepusa. Cabernet Sauvignon 2003. Monovarietal criat també durant 12 mesos. Color robí de capa alta. Aroma golós de fuita confitada, balsàmics, torrefactes i la pebrera verda típica d’aquesta varietat. Retro nassal de tabac i xocolate. Glicèric. Era la primera vegada que repetíem vi i collita; Si llegiu la ressenya anterior de data 31/10/2008, podreu veureu els canvis...

Domínio de Valdepusa. Syrah 2002. Monovarietal de 12 mesos d’estada en roure. Color robí de capa mitjana amb vora ataronjada. Aroma carnosa i de matolls de muntanya després de la pluja junt a notes micològiques i de cuir. Redó en boca i balsàmic en el retro nassal, elegant i amb sensació final de dolcesa.

Domínio de Valdepusa. Petit Verdot Summa Varietalis 2005. Ensamblatges de les varietats dels d’abans (Petit Verdot, Cabernet Sauvignon i Syrah) amb els mateixos 12 mesos de criança en botes. Color cirera picota de capa alta. Encisador en aroma; molta fruita negra però també flors, pastisseria i minerals. Expressivitat que no correspon a la brevetat que després mostrà en boca. Ací podeu trobar la ressenya de l'anyada anterior.

Domínio de Valdepusa. Caliza 2007. Cupatge de Petit Verdot i Syrah amb 9 mesos de criança. Color cirera intens, ben cobert. Aroma molt mineral que li fa justícia al nom, -com si ens trobàssem dins d’un clot de tap- però també de pebre, cuir, balsàmics, mantega i rent. Molt fresc i de persistència mitjana.

El Rincón 2005. D. O. Vinos de Madrid. Ensamblatges de Syrah i Garnatxa, amb 10 mesos de pas per bota. Color grana de capa alta. D’olfacte complex; especiat, mineral, carnós i elegant. Tànnic, directe i molt àcid.

Podem ressaltar cinc aspectes que varen resultar molt interessants d'experimentar:
  • Tast comparatiu entre monovarietals d’un mateix elaborador i terroir.
  • Anàlisi comparativa entre els monovarietals i els seu ensamblatge.
  • Diferenciació entre vins diferents d’un mateix ‘pago’ i els d’una zona pròxima, tot i ser del mateix elaborador.
  • Evolució d’un vi de guarda (2 anys i mig després).
  • Evidències de clara diferenciació entre els del tast anterior, D.O. Méntrida, tot i la seva proximitat geogràfica.
Per unanimitat el vi més recomanable, per relació qualitat/preu va ser el “Caliza”. Però cal afegir que pel tipus de tast, no va haver una clara opinió sobre quin de tots sis va agradar més, de manera absoluta. Varietats diferents es com dir colors diferents, on cadascú té el seu preferit, i fins i tot va haver qui va preferir la barreja. Les ressenyes es fan amb les aportacions del conjunt de membres participants i els quatre primers vins varen tenir partidaris per igual. -No oblidem que estan molt ben fets i expressen molt bé el que són- 

dimecres, 13 d’abril del 2011

El pegolí Evarist Miralles guanya el XIII Campionat d'España de Cuiners

No tenim per costum ací fer-nos ressò de noticies, però avui n'ha sortit una relacionada amb els temes que solem tractar, que bé s'ho val fer una excepció: Evarist Miralles Salvà, un veí del nostre poble, acaba de guanyar el XIII Campionat d'España de Cuiners i serà el representant de l'estat per optar al Bocuse d'Or.
A més a més d'ésser un gran cuiner, com acaba de tornar a demostrar, i gran professional, com ja us explicavem pel novembre passatja fa anys que ens prepara el menjar a 'La Filà' durant les festes i és també un amic a qui apreciem, la qual cosa fa que la noticia ens alegre enormement. Improvisem per ara aquest escrit, que anirem actualitzant amb material audiovisual de l'esdeveniment i enllaços amb la cobertura de la notícia, esperant l'ocasió de que ens ho conte personalment, per compartir-ho ací de forma més distesa.

Enhorabona Evarist!

dilluns, 11 d’abril del 2011

De paella (0)

Del vocable llatí patella, ha arribat als nostres dies el mot paella per nomenar a un recipient culinari (*) molt més ample que fons, i per derivació a la preparació que en ell es fa. Però no ens enganyem, la Paella es quelcom més que un simple plat d’arròs... De fet, utilitzem de manera habitual l’expressió “anar de paella” per referir-nos a passar un dia d’esbarjo, en el que participem amb la colla que ens acompanya del ritual de fer-la, fins que arriba el gran moment de compartir-la; degut a la seva dimensió, la paella és un dels pocs plats que es poden compartir al centre d’una taula. D’alguna manera, seure a menjar al voltant d’una paella crea una complicitat especial amb la resta dels comensals, on sens dubte sorgiran espontàniament tot tipus de comentaris sobre virtuts i defectes d’ella mateixa; Un esdeveniment molt senzill i habitual que en qualsevol altre lloc del planeta resultaria del tot insòlit. -Com que ficar una paella al mig i compartir-la com si fos un plat de gallonets?-.
Si bé no tant aquest factor, però si la vistositat de la pròpia paella és un element que sens dubte ha ajudat al seu èxit i difusió. -Poques preparacions poden presumir de la bellesa i la grandiositat tan espectacular d’una paella de quatre anses abans que ningú li clave la cullera!-.
Malgrat tot açò, Josep Pla en el seu arxiconegut EL QUE HEM MENJAT ja ho va dir re ferint-se a ella, la paella: “ha estat un dels plats més pervertits, humiliats i ultratjats de la cuina nacional”. I és cert, però no és l’únic a nivell mundial –ahí està la pizza, és el preu de la fama!- Per una banda tots hem vist les barbaritats que hom es capaç de ficar dins d’una paella i per una altra resulta molt difícil trobar a la nostra geografia, que presumeix de paelles, un menú del dia amb un plat de paella com “Déu mana”.
Més encara; si tenim en compte els orígens, els d’una senzilla preparació diària on es feien servir els ingredients que estacionalment es tenien a ma, molt prompte conclourem que no totes les paelles tenen perquè ser “la de la Parreta”, amb la dotzena d'ingredients que manen els puristes. De fet, aquesta sols es pot fer d’estiu que és quan estan en temporada les verdures necessàries. I és d’ahí que naix la idea de crear la serie de posts que ací encetem. No es tracta d’explicar com es fa una paella, -ja molts ho han fet i molt bé- si no de parlar d’elles, de les paelles, i mostrar-ne d’exemples concrets, amb les seves particularitats; però –Alerta!- no s’hi val qualsevol exemplar, sols aquelles fetes amb honestedat i rigor, que són prou per despertar algun mínim detall d'interés. Serà una manera de recordar cadascuna d’aquestes petites obres d’art efímer, una vegada escurades.

(*) Una altra vegada parlarem d’aquest interessant mot, i del seu curiós origen.

dimecres, 6 d’abril del 2011

1er. Recull de Tasts (de l'1 al 20)

Amb el post d’avui, arribem al que fa 50 d’aquesta nova època, i per altra banda són ja 20 les sessions de tast que duem fetes; un grapat de bons moments envioltats de bons vins, dignes d'ésser recordats. És per això que hem pensat en aprofitar per fer un recull, on apareguen tots els vins que s’han obert i hem tastat fins avui, presentant-los en un quadre cronològic, i amb els enllaços a cadascun dels comentaris, per tal de facilitar les consultes corresponents.


Per altra banda, resultava lògic fer una classificació amb els que més han agradat al conjunt de tastadors. -I ací està! Péls que no busquen llistes exahustives- Com que cada tast ja té la seva ressenya específica, el quadre que segueix sols és un recull dels més memorables...
Aquells vins que hem tastat, i dos anys després continuem gaudint recordant-los 

QUADRE D’HONOR
NEGRES
BLANCS
*****
  • Mirto 2002
  • Clio 2006

****
  • Alión 2004
  • Pintia 2002

***
  • Fagus 2006
  • Alión 2001
  • Ferrer Bobet 2005
  • Enate Chardonnay 2006
  • Plácet Valtomelloso 2008
  • Alejandro Fernández. Alejairén 2007
**
  • Gran Elías Mora 2004
  • Alión 2005
  • Mantonegro. González Suñer 2007
  • Odysseus 2008
  • Vinya La Calma 2006


diumenge, 3 d’abril del 2011

Chico & Rita


Avui és un dels dies que aparquem la gastronomia i els vins, i dediquem un post a compartir aqueixes altres coses que també ens fan gaudir; Els que ens seguiu, sabeu que així ho fem de tant en quant.