dijous, 30 de setembre de 2010

Tast de 24/09/2010. Monovarietals blancs III

Com ja havíem anunciat en un post anterior, hem començat aquesta temporada amb el tercer dels tasts dedicats a monovarietals blancs. Tot plegat, ja en són 18 els que hem assaborit, però el nostre “especialista en blancs” ja està pensant en la quarta sessió, de manera que la continuïtat està garantida.
El tast va resultar interessantíssim ja que vàrem gaudir de l’homogeneïtat d’uns molt bons vins sense grans diferències qualitatives, encara que molt heterogenis en la personalitat de cadascun. I sense més explicacions, passem als vins, que són el que ens interessa:


Laus Flor de Gewürztraminer 2008. D.O. Somontano.
Groc palla daurat, d’aroma “amoscatellat” enormement suggeridor, com si ens hagueren envasat un subtil perfum de roses bebible, golós amb un contrapunt final cítric. Retronassal que recorda a l’almesc, convidan-te a que hi tornes a beure. Lleugerament àcid amb una nota amargosa final que fa que no resulte "empalagós".

Genium Ximenis 2008. D.O.Ca. Piorat.
Groc verdós intens i molt lluent. Tímids aromes dolços que tarden en sortir. Flors blanques (gesmil) i aromes especiats on sobreïx el pebre blanc. A la boca es mostra potent, untós i llarg. Final també amargós que recorda les ametl·les o els pinyols de la bresquilla.

Torres. Waltraud 2008. 100% Riesling. D.O. Penedès.
Groc daurat de tonalitats palla, molt net. Aromes de fruita blanca (pera i poma delícia). Retronassal fresc i àcid que recorda en aquesta ocasió a les pomes verdes. En boca, dona una sensació inicial d’abocament, amb un llarg final molt sec que la neutralitza.

Alejandro Fernández. Alejairén 2007. 100% Airén. D.O. La Mancha.
Color groc daurat. D’olfacte molt complex. L’inici terrós, que recorda als xampinyons frescs, continua amb una evolució cap a la presència d’aromes de plàtan madur i mes tard a vainilla i pastisseria, mostres evidents de la contundent criança. Ja a la boca, resulta àcid, molt rodó i persistent amb una agradable sensació de frescor.

Cantocuerdas 2007. 100% Albillo. D.O. Vinos de Madrid.
Groc daurat intens. L’aroma inicial d’humitat dona pas a unes notes fruiteres de codony, herbes de tocador i també de pastisseria (olors que recorden un diumenge de vesprada d’hivern, quan estàs esperant el teu torn a la pastisseria pensant que triaràs). Els seus 14º es mostren en l’"ajerezat" pas per boca, potent i amb final amargós. És l'únic que es va beure decantat.

Ijalba Maturana Blanca 2005. D.O. Ca. Rioja.
Groc daurat molt intens, que dona mostra de la seva edat. Aromes de poma, préssec en almívar i fruita tropical. Saborós i fresc.

A diferència d’altres vegades, no va haver una clara preferència del grup per cap dels vins en concret. Però per a no deixar-vos així, des d’ací recomanem com a millor relació qualitat/preu al quart d’ells, el manxec d’Airén.
Fi de festa amb un sopar “que te cagas”. Qui va estar, ja sap de que parle…

divendres, 24 de setembre de 2010

GANÍMEDEs

Tothom sap que Ganímedes era un heroi diví de la mitologia grega, un personatge que degut a la seva gran bellesa física va ser raptat per Zeus. Aqueix mateix nom es va fer servir per a la lluna més gran de Júpiter, el satèlit més gran del nostre sistema solar.
Fa uns dies va caure a les nostres mans una botella de vi que en la contraetiqueta duia una llegenda, com a suposat valor comercial afegit: “Vinificación por método Ganímede”.
-“Curiosity kills the cat”,
 a més de ser la nostra gran debilitat-
Per tant no hem pogut resistir-nos a deixar d’averiguar que era això. I ara que ja ho sabem, ho compartim ací amb els que us interesse.
Existeixen en el mercat uns depòsits especials de fermentació patentats per una empresa italiana amb el nom de “Ganímede”. La particularitat d’aquests consisteix en l’aprofitament de les grans quantitats de carbònic que es generen durant la fermentació. El funcionament consta de 6 fases que no anem a descriure ací, degut a la seva complexitat tècnica. El métode ofereix moltes opcions a l’enòleg, podent-lo fer servir en el procés de vinificació per a: “Maceració pelicular dinàmica” pre-fermentativa, fermentació i maceració post-fermentativa.
Respecte al vi, no era gran cosa, de manera que el record del seu nom no va durar més enllà que el contingut de la propia botella.

dijous, 16 de setembre de 2010

Torna la temporada de tast...

Ja tenim anunciat l'inici de la temporada de tast 2010/2011, que començarà enguany amb el tercer dels tasts de vins blancs mono-varietals. Si a la primera de 29/05/2009 tastarem: Verdejo, Albariño, Godello, Garnatxa Blanca, Sauvignon Blanc i Chardonnay i a la segona de 28/5/2010: Picapoll, Viognier, Viura, Xarel·lo, Chenin Blanc i Incrozio Manzoni, per a aquesta ocasió l'organitzador ens ha preparat:
AIRÉN. Coneguda en la nostra llengua com a forcallat o forcallada, és la varietat de raïm blanc que ocupa la major superfície de l'estat. (aprox. 1/3 de tota la vinya existent) Ha estat molt desprestigiada en el passat per la qualitat dels vins obtinguts, emprant-se per a barreges i destil·lacions. Actualment i gràcies als nous mètodes de vinificació, els resultats aconseguits són molt bons. Els seus vins es caracteritzen per tenir un color pàl·lid amb irisacions grogues; en el nas s'aprecien notes de fruits madurs (plàtan, pinya o pomelo) que en boca, tot i la seva poca acidesa, resulten saborosos, agradables i fàcils de beure, encara que sense arribar a ser elegants. Els millors presenten un aroma fresc a roses, amb un sabor harmoniós i fi.
ALBILLO. Alguns autors diuen d'aquesta varietat de raïm, que es tracta d'un dels secrets espanyols millor guardats. Es desconeix el seu origen i és pràcticament impossible trobar-la fora de l'estat. De color groc daurat i aroma penetrant característic, presenta un sabor lleugerament dolç a causa dels sucres no fermentats i l'abundant glicerina que conté. És persistent i deixa un lleu regust amarg.
RIESLING. Les seva característica principal és la marcada acidesa, inclús havent-hi sobre-maduració del raïm, amb uns aromes florals, de poma verda, bresquilla i cítrics; és molt expressiva del "terroir", transmetent les característiques del sòl en es troba plantada, sense perdre la seua pròpia identitat. En boca, sol ser gras i glicèric. La planta és molt resistent i aguanta bé les baixes temperatures, i fins i tot les fortes gelades que produïxen els màgics "eiswein" o vins del gel, al congelar-se el raïm, amb uns mostos molt més concentrats i rics en sucre. Una altra de les característiques que fan a la riesling especial, és la capacitat per desenvolupar-se en botella, donada l'alta acidesa i la bona estructura, evolucionant molt bé durant anys.
GEWÜRZTRAMINER. (de l'alemany: Gewürz ('especiada'), i Traminer ('procedent de Tramin en Trentino-Alto Àdige, Itàlia') És en realitat una varietat rosada, especialment aromàtica i de sabor cítric, originària d'Europa central, feta servir per a l'elaboració de molts vins blancs de qualitat. (a la Vinya d'Alsàcia a França, a algunes àrees d'Alemanya i també pel deliciós vi de gel) Com la també centro-europea d'abans, es desenvolupa millor en climes freds, aconseguint una elevada quantitat de sucres propis. Dona vins secs amb un buquet a lichis i aromes característiques florals i afruitats (en especial roses i maracuiá). No és rar que presente lleugeres bambolles, característiques d'un escumós, o d'agulla. Tradicionalment, els vins elaborats amb el raïm gewürztraminer són recomanats per a l'acompanyament de formatges grassos.
PEDRO XIMÉNEZ. És el nom d'un tipus de raïm moscatell molt cultivat sobre tot en zones d'Andalucia, i molt conegut per la seva vinificació com a vi generós i com a dolç. serà molt interessant comprovar els resultats que dona com a vi "tranquil" sec.
MATURANA BLANCA. També coneguda com Ribadavia o Maturano, produïx un vi groc daurat. És la varietat més antiga cultivada dins dels límits de la D.O.Ca. Rioja, de la que es té notícia històrica. El seu cultiu va decaure durant el segle XX fins a la seua quasi completa extinció, però ha sigut recuperada recentment. Raïm de gran qualitat però de poca producció.
Ja us ho contarem!

dimarts, 7 de setembre de 2010

Petits grans luxes

Poc a poc anem acabant l’estiu, l'època de l’any que més solem gaudir de la natura. Entre al rompre del dia i a poqueta nit, sempre hi ha llocs i estones on la llum del sol resulta màgica i encisadora.



Un altre moment especial, el de romandre baix la foscor il·luminada d’un cel ras i estrellat, ja fa massa temps que al nostre país l’hem oblidat. (Coses del “progrés”-no se quin progrés?-) Quelcom tan senzill, i tan sorprenent de retrobar!



Haureu notat que el post d'avui va de imatges, el de mitja dotzena de les millors fotografies que hem pogut obtenir de l'estiu de 2010. Setembre sempre és un mes de canvis i retrobaments. I molt prompte arribarà la tardor, potser la més interessant de les èpoques gastronòmiques.