QUAN UN SEGELL DE QUALITAT DEIXA DE SER GARANTIA: LA PARADOXA DEL TORRÓ.
Desapercebuda entre altres -com les protestes agrícoles, p. ex.- acaba de ser notícia la ruptura de negociacions entre les grans torroneres de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) i el sindicat majoritari del camp. Tot per no voler pagar l'ametlla a un preu que cobrisca les seues despeses de producció. Fins ací, res nou! Malauradament...
Aclarirem primer que una IGP, i també una DOP (Denominació d'Origen Protegida), són qui certifiquen l'origen d'un producte agroalimentari, sotmés voluntàriament a determinades normes preestablertes. I dit això, la vertadera notícia és d'octubre passat: quan es va eliminar l'exigència de què totes les ametles emprades pels torrons acollits a les IGP Jijona i Alicante havien de procedir necessàriament de bancals del País Valencià.
Tant les DOP com les IGP, dirigides pels seus Consells Reguladors, són figures europees de protecció. Però mentre que les DOP exigeixen fer tot el procés productiu dins de la zona geogràfica emparada, les IGP permeten excloure alguna fase. Per tant, qui no coneixia la diferència entre ambdues, ja disposa del torró referit com a magnífic exemple d’IGP: estarà fet i envasat a una fàbrica radicada obligatòriament al terme de Xixona, però les ametles (més de la meitat del producte) podran haver-se dut d'una explotació extensiva de Califòrnia, i la mel de la Xina... -Un vertader producte tradicional de proximitat, del qual presumir a la "terreta", i sense gens de vergonya!-
Ja sabem que en el cas que ens ocupa, òbviament el terme de Xixona no podria produir prou ametla per a cobrir tota la demanda, i per tant és normal que s'optés per la figura de la IGP, ampliant el territori de producció a la resta del País. El problema ve quan les grans empreses del ram, que són qui solen controlar els Consells Reguladors, fan de l'excepció norma, pervertint aquests principis a la seua conveniència. Fins ara, escollir qualsevol torró etiquetat amb els segells de qualitat (Jijona/Alicante), defugint dels genèrics (blando/duro), era garantia d'optar per un producte millor, amb una autenticitat plena, on poder trobar les virtuts de l’origen i tradició que tanta fama li han donat. Però també una aposta decidida, per la que no importava pagar algun euro de més, pensant que d'alguna manera afavoríem l'economia dels nostres pobles d'interior, els de conreu de secà, tan necessaris i necessitats d'ajut des de la resta de territori més agraciat.